Al meu poble, no us diré quin és, hi ha un cim.
No és un cim molt alt, no surt a les guies, ni figura en els reptes d’hivern dels caminaires més àgils, més valents. Fora del meu poble, ningú no el coneix, ni el fotografia, ni estudia camins més difícils o més agosarats per arribar-hi. Hi ha un arbre, una antiga cabana de pastors (potser no és tan antiga, segur que no va ser mai de cap pastor). Diuen que hi faran una columna de pedra seca, potser amb una creu forjada. Serà, llavors, més noble.
El poble de la vora, anant cap a muntanya, té també un cim. Més alt que el nostre. No té cabana de pastors però té una mitja paret que diuen que és molt antiga. I un contrafort, que suggereix una altra paret més alta, potser un arc, fins i tot una nau. I si hi havia una nau, hi havia una capella, o un temple. I, per tant, una verge, o un sant, o una santa (ho esmento en ordre de jerarquia, de preferència en el desig).
Un altre poble, més a la vora, té també un cim (tots els pobles tenen un cim!). I, a més, una deu d’aigua. És sagrada, diuen, perquè no sempre brolla. La gent hi peregrina, hi fa silenci, es submergeix en la melodia d’un petit saltiró en què l’aigua (els dies més generosos) es conforma uns metres més amunt.
Jo he anat, potser un parell de cops, al cim del poble veí. A veure’l. M’hi acompanyava un amic, veí d’aquell entorn. Jo crec que als cims dels pobles veïns no s’hi ha d’anar sense amfitrions, sense gent del lloc. No és qüestió de respecte, sinó de cultura. La cultura que fa que un cim, un roc, un saltiró d’aigua, deixi de ser un cim, un roc o un saltiró i esdevingui esperit.
És curiós el que ens passa a la gent: fets de matèria, ens agrada sentir-nos esperit. Fets de carn, i sang, i oxigen cremat, i proteïnes codificades, i residus, i energia, ens agrada sentir-nos espirituals, com si essent esperits, no ens haguéssim d’oxigenar, d’alimentar, no generéssim deixalles, no oblidéssim a cada pas molècules que van ser, però ja no són, part del nostre cos.
Sabem parlar, i parlem. Sabem mirar, i envejar, i desitjar, i oferir i rebre. Estimem i som estimats. Generem il·lusions i desitjos i rebem promeses i esperança. No dels cims ni dels rocs, sinó de qui ens ha fet companyia en el camí. No de les casetes de pastor, sinó dels peus i les mans i els alés i els ulls que miren, en companyia nostra, les casetes de pastor.
Tenim l’esperit a la vora: fins i tot li donem la mà. Ens hi unim en un petó amorós. O ens sentim abraçats en una mirada comuna, satisfeta en l’amistat conquerida a cada moment, sempre fràgil, sempre nova, sempre viva.
Tenim l’amistat, l’amor, la vida a la mà. I el menystenim, per apreciar un cim (el nostre cim), per imaginar un castell (el nostre castell), per integrar-nos en la música d’un rierol.
I baixem al poble, i retornem a la vida quotidiana, i tenim set, i cansament, i gana. I en la nostra vida de cada dia, oblidem (o no volem saber) que el cim no sap que l’hem admirat, però sí que ho sap l’amic amb qui hi hem arribat. I l’aigua aquella del rierol, fresca en la ment, musical, estimada, és l’aigua que ara surt per l’aixeta, o ens espera, inconscient, en el dipòsit blanc de la retreta…
Oblidem, sovint, on és la vida. La volem en etèries circumstàncies, en somnis lluminosos momentanis.
I la tenim aquí. Som nosaltres. Ai, som nosaltres.