És primavera, i tinc un insecte estàtic al vidre de la finestra.
Dues coses dels insectes modulen i contradiuen la meva tendència natural a admirar positivament els fruits de la natura en el meu món.
El primer dels meus motius és antinatural. Racional com soc, seguidor de la ciència i les seves observacions, m’irrita aquesta mania natural que tenen els insectes de romandre drets i parats en una superfície vertical, contravenint teories antigues (Newton) i noves (Einstein) sobre les forces físiques que imposen proximitat a dos cossos naturals qualssevol. M’irrita, i em desequilibra, perquè no tinc cap dubte que els científics fa temps que deuen haver trobat una teoria adient a la capacitat que tenen les mosques de caminar amunt i avall sobre superfícies verticals…. Una teoria que no conec, o que recordo vagament, coses sobre tensió superficial o efecte ventosa… No sé. Per cert, que l’insecte de la meva finestra no és una mosca; té un cos fosc, ovalat, i potes aparellades li surten del cos i del cap, o, si no són potes, ho semblen. No em cal buscar el nom que la ciència li ha donat, perquè no afegiria res ni al meu coneixement ni al vostre.
El segon dels meus motius és, aquest sí, natural. Bestial, de fet. Tinc ganes de matar-lo. De matar-lo. De fet, he agafat un aparell que tinc per fer-ho, i he colpejat atinadament, un sol cop ben destre, sobre la finestra, en el punt on el bitxo reposa. No l’he matat, no perquè hagi volat o s’hagi mogut (no ho ha fet), sinó perquè reposa en la part de fora de la finestra, no dins de casa meva, per tant. Però a la meva finestra. Tinc dret feudal de matar-lo. Més: Jo, bèstia, tinc dret bestial de matar qualsevol bèstia que vulgui. Dret bestial, dret natural, dret de la selva, dret de la finestra. Nego absolutament, pel que fa als insectes, el dret d’invocar el dret cultural humà. No. Mai.
Per què tenim (la majoria dels ) humans aquest rebuig en contra dels insectes? No ho sé. No m’importa. Repeteixo: la cultura no té res a dir sobre el meu instint bestial de rebuig. No hi ha res a estudiar. Si de cas, que ho estudiïn altres.
Si ho hagués d’estudiar jo, començaria fixant-me en la mida i el color: les coses fosques i petites no ens agraden. I en el moviment: les coses que es mouen de pressa ens atabalen. I en records mil·lenaris: els insectes fan mal; piquen, zumzumegen, molesten, irriten. I, encara, en que apareixen del no res: ara no hi ha mosquits, ara, tot tancat, n’ha entrat un o dos. No sabem d’on han sortit, com han entrat…
Fan mal. Que una cosa petita, fosca, veloç i inesperada pugui fer mal, fins a la mort, és una contradicció flagrant de la preeminència que l’espècie humana té dins del món animal.
Diu que viuen poc temps. Millor.
Però són molts: milions, milions. Pitjor.
Miro altre cop a la finestra. L’animal no hi és. Perfecte.
No: al contrari! No és que no hi sigui, sinó que no sé on és. On s’amaga. On es refugia, on espera el moment del contraatac…
M’aturo. Descanso. Respiro. Em calmo. Em relaxo. Em dic: tinc pell, que és força segura. Em dic: estic vacunat, tinc defenses, reacciono. Tinc més medicaments: pomades, líquids.
Soc gran. Blanc. Pesat, prou veloç, intel·ligent, armat, sorprenent, tossut, vestit. Son ells qui m’han de tenir por.
Son molts, però nosaltres també som molts. I, sovint, el combat és entre dos, la solitud d’un insecte contra la solitud d’un mamífer.
Ja no tinc por. Segueixo llegint De rerum naturae.