Una petita lliçó de poesia, de portes… de llocs, i de fronteres
6/3/6
“Mi abuela está llena de puertas que llevan al pasado”,
diu la meva companya Adriana, en un llibre que just llegeixo ara.
Mirandole a los ojos al abismo,
Adriana Segurado Méndez, Ed. Talon de Aquiles.
Vaig néixer al Pirineu, i de molt petit, tan petit que encara no sabia que pensava, i per tant, no em podia preocupar de si el meu pensament pensava clar o fosc, pensava en la muntanya.
De la casa del meu avi, que ara sé que és en un carrer costerut, tan costerut que no imagino com s’hi podia caminar trepitjant la neu i el gel d’aquells hiverns d’abans (ara ja no hi ha hiverns com els d’abans), recordo la cuina fosca (sempre era de nit a cal meu avi) i la llet blanca i densa en un tassó sense agafador, que jo no abastava a agafar amb les meves manetes. No hi recordo ni el fred ni la frontera. Quan vam anar a Lleida, on la costereta més alta es pot fer d’una gambada, seguia sense entendre cap de les dues coses: ni fred (el fred de Lleida sí que el patia, però no l’entenia), ni la frontera. La frontera era un concepte que no entenia llavors i que, ara que l’entenc, o m’ho sembla, segueixo sense entendre. Frontera, així, amb paraula pròpia, no és un lloc. És un espai entre dos llocs. Entre la casa i el carrer, entre un país i un altre, entre un fred i un altre.
I és això el que no entenia: no hi ha dos freds diferents; hi ha el fred que pateixes i el que no. El fred que et congela, i el que no. I, a Lleida, parlant del fred, tothom deia: aquest fred nostre, no és com el de la muntanya… I, a l’estiu: aquesta calor… aquesta calor no és com la de la muntanya… Però jo sentia en un lloc i en un altre el mateix fred. És cert, que, aquell primer any, encara no havia conegut una calor d’estiu de Lleida que pogués apamar amb la calor del poble del meu avi…
Com el fred, la frontera. No hi ha la meva frontera i l’altra. La frontera és una. I, si hi viu algú (tota la gent del Pirineu viu en la frontera), ja no és una frontera, és un lloc. Viure en una frontera seria viure en dos llocs, i a cada passa saltar de l’un a l’altre. Viure en dos freds, i no tenir temps de descongelar-se del primer abans de sentir el segon. A casa del meu avi, a qui no recordo, no es vivia en frontera. Es vivia (o es malvivia), però el malviure és un viure com qualsevol altre: vull dir, tots els viures són vida.
Vaig fer un article (ai, que innocent que era!) i el vaig enviar al diari dient que el Pirineu no era una frontera, sinó un lloc, i que hi vivia gent. I que si hi vivia gent, la gent feia que allò fos un lloc. Deia coses així, ho juro.
Ara, en aquest llibre de poemes que llegeixo, entenc que la “porta” o les “portes” de l’àvia de la meva companya, per a mi no son portes. Una àvia no té portes, no és “portes”, que són espais per on es va d’un lloc a l’altre. Una àvia no és una porta. (Potser ho dic perquè no he tingut mai àvia). Ara que soc avi, però sense tenir neta (perquè no la conec, ni l’he vista), em nego a pensar que un avi, jo, pugui ser una porta, un lloc que permeti que en futur la meva neta vagi d’un lloc a un altre, d’una idea a l’altra. Però, és clar, si no conec la meva neta, en realitat no soc avi. Potser sí que només soc un forat en la paret que soc, per on es traspua des d’un espai a un altre, d’un ser a un altre. No ser avi és la forma més sana de ser avi. I no té res a veure amb l’amor, ni a la neta, ni a la mare o les mares de la neta.
De la meva, i de totes les netes que son.
Potser l’única manera de ser avi (o àvia) és no ser-ho. O ser-ho de totes les netes. Així, no hi haurà fronteres, ni patirem diferent el fred d’un país i el d’un altre qualsevol…
Diuen els savis que hi ha d’haver fronteres. Segur que em queda una mica d’aquella innocència que tenia quan era petit, perquè encara segueixo estudiant i sentint, i estimant, i mirant, i vivint, perquè vull ser savi. Perquè, quan sigui gran, vull ser més savi que els savis, per poder dir-los i repetir-los el que, quan serà gran, em dirà la meva neta: ”Però és que no us adoneu, estúpids, que si no hi ha fronteres, no hi podrà haver guerres!?”
Ai, la innocència!