10 de març del 26
Hi ha una cosa en què la dona
i l’home
son plenament diferents:
el parir.
No el tenir fills, no el escoltar-los, no el guanyar-los, o el perdre’ls;
no el tenir fills, i veure’ls créixer i que t’estimin, i et necessitin…
o no.
L’home no pot (jo, home, no puc; diuen que n’hi ha que sí)
tenir un cos que creix a dins.
(És tan fàcil de dir: tenir un cos que creix a dins)…
És impossible de dir, si no ho has pogut sentir: tenir un cos que creix a dins.
Suposo que per això, la nostra natura animal, que no és molt sàvia,
però de vegades l’encerta, dilueix les sensacions tot repetint-les:
dos cadells, tres, cinc… vuit o nou cadells
pot contenir l’espai aquell que les futures mares tenen a l’interior (jo, home, no). Multiplicat per dos, el sentiment més fort (o per tres) ja no angoixa tant, i si n’has de contemplar set o vuit fins i tot els salts d’aigua més llampants o les venus més divines ja no fan l’efecte que feien si eren, a més d’immortals, úniques en el món.
El sentiment que per a l’espècie humana és el més
potent de tots es veu, a més, bombardejat
per hormones i records futurs d’infanteses no viscudes
encara. Una hormona és una ordenació d’elements que ajuden a viure.
Per ella mateixa, sense voluntat, només automatisme.
Un fet excepcional, si hormonal, ja no és tan brillant, deixa de ser diví, deixa de ser humà.
Només vius la infantesa quan és el teu nadó propi qui la viu, no abans.
A més, l’èxtasi dura molt: l’embaràs és llarg, l’entusiasme es refreda, l’apocalipsi es fa esperar. Dura poc: nou mesos no són res,
i el nadó sembla
com si hagués nascut encara sense haver-lo acabat de fer-lo ben complet.
Però aquest embaràs exterior, que depèn de la voluntat i de la sort, i del company, o dels enemics, i del mal temps, i de saber trobar bons aliments i de saber tenir la sort de no caure
malalt,
ja és diferent.
Entre una mare i un pare diuen que no hi ha res més diferent que el parir.
Doncs veieu, si m’ho deixeu dir, ara, als meus anys, estic aprenent,
només començant a aprendre,
que potser, no havent parit, però havent tingut a la mà el cos
tendre i espantat i valent, acabat de parir,
no d’una, sinó de dues filles,
si m’ho deixeu dir (no goso, perquè potser no sabré dir-ho),
(no goso, perquè molta gent em dirà que no tinc raó),
el sentiment més complet, el més net, el més satisfet,
el més sadoll, el més rodó, el més orgullós,
segur que és —segur que ho és, no ho sé—
el sentiment de ser padrí. (A Lleida, de ser avi en diuen ser padrí.)
I no ho sé, sabeu, perquè la filla més gran, que ja ha tingut el seu nadó real,
s’ha volgut, just abans del part, desvincular de mi. I no hi és.
No hi és.