Simpatia, etimològicament i aproximadament, vol dir compartir passions, compartir sentiments. “Sim”, és a dir, “amb” i “pathos”, és a dir, “sentiment”.
Simpatia, en l’ús quotidià, no vol dir compartir sentiments. Vol dir tenir la capacitat d’atreure afecte, i de generar-lo.
Una persona simpàtica pot ser atractiva, pot desvetllar sentiments agradables, pot generar moments de benestar. De manera centrípeta, però. No generar cap a l’exterior, sinó cap al centre. Cap a ella.
No vull dir que la simpatia sigui egoista. Vull dir que la simpatia no ho és per generositat cap a l’exterior, sinó per atracció cap al far emissor. Un far emet per tal que no t’hi aproximis gaire, perquè a la vora de la llum hi ha esculls. La simpatia és una sirena (una sirena peix, vull dir, no una sirena d’alarma). Una sirena, de les que atreuen, de les que et retenen, de les que s’alimenten de les emocions que ha generat el seu cant, vull dir, la seva simpatia.
No vull parlar de les persones simpàtiques.
De fet, no volia parlar de la simpatia. Volia parlar dels grups de persones que, en un espai clos, reben estímuls. I els comparteixen, o no: pathos, sentiments, emocions, estímuls, xocs d’afecte o d’odi, o de vergonya, o d’ira, o d’avorriment, similars.
Posem per cas, els milers de persones en un estadi, en el moment culminant d’una jugada. Posem per cas, els milions de persones que, cadascuna a casa seva, miren en la seva pròpia pantalla, des del seu propi sofà, les imatges del moment culminant d’una jugada, o d’un assassinat, o d’un jurament, o de la revelació del guanyador d’un emblema. Posem per cas, passatgers d’un tren que s’ha aturat de cop, inesperadament, perquè, anuncia una veu en xoc: “hi ha hagut un atropellament”.
Compartim les entrades sensorials, compartim el coneixement cultural del que s’ha esdevingut. No compartim els sentiments que ens generen: cadascú genera els seus, propis, reservats sentiments; només quan es produeix l’efecte “massa”, uns segons o uns moments, o uns dies més tard, es genera l’efecte col·lectiu, la simpatia etimològica, la destrucció de la individualitat en el procés de construcció de la bèstia col·lectiva.
Els sentiments individuals són una altra cosa. Son el que ens fa humans. No som humans per córrer en grup com una banda de cavalls salvatges, ni per saber caçar bèsties més grosses que nosaltres, com banda de lleons i hienes contra elefants, ni per saber pensar en grup i dividir-nos funcions, com formiguer milionari.
Vivim en societat, ens necessitem. Però la societat ens pot anorrear, o ens pot ajudar. I sovint, això depèn de nosaltres. La solitud, o l’encegament. La responsabilitat pròpia i personal, o la coartada de la corrent desbocada del moviment torrencial.
L’atracció, el carisma, la bellesa, la simpatia dels líders. L’eufòria del grup.
L’afany personal per unir la nostra força a la dels que lluiten al nostre costat. El benestar, i el sacrifici de l’amistat.