Soc un cos mort, a terra.
El terra és dur, sec, inert, com jo. De terra lleugerament estampada a clapes d’una vegetació esquifida, arenosa, poruga. El meu cos no nota la diferència del tacte entre les clapes vegetals i les altres zones. És clar: estic mort.
Potser sí que el meu cos pot sentir la diferència de tacte. Però a mi no m’arriba. Ja no.
Us estic mentint, és clar: si estic mort, no puc parlar. Ni pensar, ni imaginar, ni plantejar-me si el meu cos té capacitats físiques encara resistents a la mort.
He mort, però el meu cos encara té una presència visible. I, segurament, no he estudiat prou biologia, les cèl·lules, algunes cèl·lules, encara viuen, i, segurament, viuran encara un temps. Crec que si algú les recull, i les aïlla, i les alimenta, i les protegeix de diversos microbis, les cèl·lules, algunes, poden viure temps i temps.
Fins i tot si ningú no les recull, aviat hi haurà organismes que les incorporaran a ells mateixos. Si no les cèl·lules senceres, si els seus components. Si s’integren en éssers vius, seguiran vius.
La meva mort no ha suposat un canvi essencialment important per al meu cos, per a allò que era el meu cos. Per a mi, sí. Perquè he mort. I, naturalment, això vol dir que no puc saber que he mort.
Però el jo que us parla, que us escriu, fa veure que ho sap. Jo m’inclino a creure que no ho sap, que només s’ho imagina, per analogia amb altres morts que ha vist, que ha ensumat, especialment per analogia o enveja de textos que ha llegit i que havien estat escrits per gent morta.
Això que vull escriure s’assembla molt a una biografia (paraula composta de dues parts: bio, que vol dir vida, i grafia, traces de tinta o de grafit en un paper, de cendra en un front, o de llum de color en un fons també acolorit, però en un altre color…, sempre que les traces formin signes intel·ligibles, és clar). Una biografia pot ser llarga o curta, però no és mai sencera si no inclou la mort, de la mateixa manera que la vida sempre inclou la mort, perquè la relació entre la vida i la mort no és un duple, sinó un d’aquells conceptes formats per dos components, un dels quals rep el nom del conjunt sencer, i l’altre queda coix, com un tamboret que té dues potes on n’hi hauria d’haver tres. Vull dir que la vida està formada de dues parts, que són la vida i la mort. Vull dir que la terra està formada de dues zones, la terra i el mar, com el dia, que és el dia i la nit, i tantes altres.
Vull dir que no es pot escriure la meva biografia fins que no he mort. I llavors ja no la puc escriure jo, perquè entre el meu jo viu i el meu jo mort hi ha una distància que no puc escurçar. No soc el Dante, que va anar a l’infern (sense haver mort) i va tornar. El Dante, naturalment, quan va morir, no va recuperar el manuscrit de la Comèdia per corregir-lo. I no sabem si va anar a parar finalment en alguns dels inferns que ell s’havia imaginat, o va poder pujar al cel a comprovar, finalment, que la seva estimada (la seva antiga estimada) ja li era indiferent, ocupat ell i ocupada ella en un altre amor.
L’Amor del cel no és un amor viu, perquè en el cel ja no existeix la mort.
He mort, i, havent perdut ja la força que em mantenia dret, ara m’aixeco, eteri, fluix, invisible, incorpori, i entenc que només em separa de la mort aquesta voluntat que tinc d’escriure, i que no sé quan temps podré mantenir.
Per no caure en la desesperació de l’oblit, no vull imaginar que probablement ningú no llegirà això que vull escriure.
I que, naturalment, no és cert: soc jo, potser mort, qui imagino.