5 de febrer del 2026
A la cuina de casa hi tinc una taula de fusta.
Des de la finestra de la cuina de casa s’hi veu un llimoner.
El meu llimoner, la meva taula, la meva casa, la meva cuina de la meva casa, la meva finestra de la meva cuina…
El llimoner és un ésser viu. La taula (que va formar part d’un arbre) va ser viva, però ara no ho és; ni la casa, ni la cuina.
Dono per fet que ni llimoner ni taula ni casa ni finestra tenen consciència. Ni pròpia ni aliena. Ho dono pa er fet, tot i que, si m’equivoco i en tenen, això no canvia per a res el que vull dir.
La casa és meva. La vaig comprar. La finestra és meva. La van fer uns homes per a mi; com la taula.
El llimoner, meu, fa llimones: meves. Les llimones són meves i no ho saben. Això em preocupa.
Perquè he d’acceptar que puc ser “d’algú” i no saber-ho. Les coses (jo sóc una cosa) poden ser propietat, i no cal que se n’adonin, ni se n’assabentin, ni hagin de donar permís. Ni hagin de variar el seu estil de vida, o de mort.
Fins ara, això (que potser sóc d’algú) no representava cap problema (perquè no hi havia caigut: no n’era conscient). Ara, tot i que no em sento afectat per cap restricció vital o mental a conseqüència d’aquest fet, resulta que sí que m’afecta. Em preocupa. Aquest dret de propietat d’altri que penja sobre mi altera el meu sentit com a individu, com a persona.
Visc en una societat de persones que podem ser propietat. Perquè algú, en algun moment, va dir: “Aquest llimoner i les llimones que hi creixin en el futur són meves”.
Si existeix la propietat, fins i tot la propietat dels éssers vius, tots els éssers, en siguem conscients o no, entrem en el joc. Un estira i arronsa entre el dret de propietat i tota la resta de drets, començant pel dret d’humanitat.
Si accepto ser amo, accepto que puc ser esclau. Un esclau no té els drets humans dels homes: no és (quasi) home. Una de dues:
O amo, o home.
Si accepto rebre i donar, accepto que em poden donar. Si puc donar, si dono, si em poden donar, no sóc (plenament) dona. una de dues:
O dono, o dona.
Ai!