22 de febrer del 2026
Diu l’onzè manament: “Oblidaràs el passat!”
Que neci el pregó: com si es pogués oblidar el futur o el present.
Que neci l’oient: com si es pogués oblidar el bressol on has crescut, les flames que t’han fet, les muralles escalades que has vençut, les que no has pogut vèncer, o no has volgut.
Sí, oblidem el passat, si podem. Però no es pot. Només es pot oblidar, si de cas, el present.
Ai, si es pogués oblidar sense deixar de ser!
Però es pot mentir. I dir: el que era negre no era negre, sinó blanc. I es pot dir que tant li fa, el negre i el blanc, que tots són iguals: tots son dolents, perquè ho eren, perquè sempre ho han sigut…
Es pot dir: “Excepte jo, és clar, que sempre he estat blanc, i mai no he volgut el mal, ni el dolor, ni m’he satisfet amb el dolor de la veïna perquè no tenia manera d’alleugerir el meu propi dolor”.
I es pot mentir, i creure en la mentida, i saber que, sense cap mèrit especial, tu tens raó, i ells no. I per què? No res: perquè ells són ells, i jo soc jo.
Es pot derruir un tòtem. Cremar-lo, si cal, i fer-ne un altre de més nou. O més antic.
Es pot voler desfer, es pot voler oblidar un tòtem que hem tingut. Sí, i fins i tot ens podem morir tots, que és l’oblit definitiu.
Només la mort serà l’oblit, però només si, a més de morir “ells”, morim tots.
I llavors, tots morts, qui cremarà els llibres que hem deixat escrits?, qui tornarà a lloc els rius que hem rectificat, qui florirà els boscos que hem cremat per conrear el pa que ja ens vam menjar, qui reviurà els guerrers que van tancar-se en un cavall per poder-ne sortir, a la matinada, no a lluitar, sinó a donar peu a la nostra literatura universal?
Volem oblit? Que vingui! Però, atenció, l’oblit complet no arriba destruint el que volem oblidar, sinó esborrant el record.
El record, i qui el genera, o el somia, o l’enveja i l’alimenta, qui l’adora i s’hi agenolla, per sentir-se encara viu.
És a dir, jo mateix.
És a dir, tots.