9 d’octubre del 26
1 CADÈNCIA
Un peu, i un altre. Un camí ample, clar, obert: en baixada.
Un instant aturat en ell mateix. La voluntat no gosa mirar amunt, mira cap al terra; és a dir, no mira.
Una cadència irresolta, suspesa, sorpresa, el moviment en silenci, una drecera torçada, la llum infinita, no acabada, estèril.
Un verd vençut, cremat per la llum indolent.
Cadència, decadència.
Baixada, retorn.
Baixada, desencís.
Baixada, quan s’abandona en silenci el camí de la lluita, del triomf, de l’espera, del futur. Quan el futur es converteix en un demà gris, en un verd més apagat que encès; quan l’endemà és un revolt del camí que et durà al lloc on ets vas trobar viu per primer cop, el lloc d’on vas voler marxar quan encara eres un nen.
2 MASSA
El caminant no camina: torna.
Havent llegit fa temps un relat que començava “en la meitat del camí de la vida”, el caminant s’adona que, de les dues meitats de la vida, la primera fa pujada, i és lenta, i difícil, i sovint es fa avançant companys que han perdut, o han caigut, o han badat o han malmès l’energia, o han seguit senderis de mal parany. Entre desigs i obstacles, sembla que es fa llarga, però és molt curta.
Però la segona, ai, la segona només descompta. No afegeix, no atresora, no alimenta, no il·lusiona, no promet. Com a molt, consola; sovint, ni consola.
El caminant, de tornada, encara buscant un esforç de creixement que l’alimenti, baixa; no puja. Baixa arrossegant una pesada bossa negra, fosca, que no voldria arrossegar, que no mira perquè no la vol veure, que no oblida perquè l’hauria de mirar. Mirar vol dir conèixer. Mirar vol dir recordar errors, i desfetes, i camins difícils i maldestres. Conèixer vol dir mirar enrere.
Pujant, ser a meitat del camí és haver vençut, és vèncer. Vèncer obliga a voler vèncer un altre cop.
Baixant, ser a meitat del camí és lluitar contra el desig de perdre. El desig de deixar de lluitar.
Baixant, lluitar és abraçar amb ganes un cos patètic, el teu, per poder estimar-lo. Un cos lleig, el teu, per poder admirar-lo. Un cos, i només un, que et lliga a la massa negra del passat que arrossegues, i que és qui suporta per tu el pes de la vida que has fet.
Baixar és més difícil que pujar, més dolorós, més lleig. No és gens heroic, ni musical, ni hi haurà un lloc especial on t’esperaran banderoles i aplaudiments. No hi haurà cap línia de meta que creuar, els braços alçats i oberts, el cap mirant amunt, al cel, al triomf.
Baixar és més difícil que pujar, i té el perill que oblidis, perdent temps, que no caminaves de pujada per arribar enlloc: pujaves per viure.
No caminaves de pujada per fer-te heroi i estimat, i tampoc per ser l’efígie de bellesa en el record de tots els teus germans, els vius, i els morts, i els encara no nats. Caminaves per viure.
Com ara, que camines avall, gros, gens elegant, quasi corcovat, arrossegant penosament el passat, però encara buscant un futur no arribat… Tot i que saps que quan hi arribis…
Quan hi arribis, el futur ja no hi serà.
3 VERITAT
Hi ha tres coses falsejades en la imatge, tres coses que no son veritat.
La primera, l’home d’esquena que, vestint una túnica estampada o una camisa florejada que sembla un tendal, a sota de la qual s’amaga, i que camina cap a un lloc on sembla que no vol anar. No hi ha en la natura cosa més antinatural.
La segona, un pal que no és un pal; una estructura que sembla que no ha de mantenir-se dreta, que no mereix alçar-se, que no mereix (ni fa servir) l’energia ni les dades ni la força que alimenta. No hi ha en la natura cosa més artificial.
I tercera hauria de ser l’altra figura, més jove, més llunyana, que camina decidida cap a un món que no coneix i que vol descobrir. I que vol construir. Però no vull deixar que aquesta sigui la tercera, com tampoc ho serà el cable que creua el cel, ni els plàstics mig desarmats d’una construcció inhumana; ni el camí!, el camí tampoc, que en la natura els camins no hi són!
La tercera és la imatge mateixa, perquè la fotògrafa (la Júlia Marcer) l’ha sabut fer-la bella. Falsament bella, perquè la bellesa, la bellesa, sí, és la cosa més antinatural que hi ha en el món que la nostra espècie humana ha volgut fer.
I la quarta, és clar, sempre n’hi apareixen quatre on n’hi ha tres, és el text. És la parla, és l’expressió humana, (vocal i sonora o plana i silenciosa). És la parla, que sempre és més preciosa que la persona que la genera… i és sempre impostada!
Ai!