- per Lluís Hernàndez
- 11 d’abril de 2026
Dramatis Personae.
AVI
XAHRAZAD
AVI: M’han dit que ahir, a la sala de costura, llegies.
XAHRAZAD: Només una estona. També vaig cosir… Una estoneta… suposo…
AVI: No t’agrada cosir?
XAHRAZAD: Diuen que cosir és com escriure…
AVI: I brodant, es dibuixa… Sí
XAHRAZAD: Els meus germans no dibuixen, ni broden.
AVI: Ni jo tampoc. No t’agrada, ser dona?
XAHRAZAD: No ho sé… vull dir… encara no ho soc. Però ser noi… ha de ser avorrit…
AVI: Jo soc home… i no m’avorreixo… gaire
XAHRAZAD: Els nens no llegeixen… Corren, criden, lluiten… Criden altre cop, i corren…
AVI: Han de saber morir… pel regne. Pel rei.
XAHRAZAD: La meva mare és filla de rei. És filla teva.
AVI: Tu també ets filla de rei. Jo ja no soc rei, ara.
XAHRAZAD: Quan vaig néixer, el meu pare només era príncep. Ara és el rei, però llavors no ho era.
AVI: Llavors ho era jo.
XAHRAZAD: I ara no… Per què?
AVI: Ser rei és difícil… cansa. Ser rei i ser vell no pot ser.
XAHRAZAD: Ets vell?
AVI: Ara que no soc rei no em sento vell. Tinc temps per llegir, per sentir música…
XAHRAZAD: Per veure ballar les noies, al vespre, al palau…
AVI: I tu com ho saps?
XAHRAZAD: Ho sé. T’agrada, veure ballar les noies?
AVI: Ballen perquè jo ho mano
XAHRAZAD: Ho manes tu, o és el rei?
AVI: I tu, no hauries d’estar cosint o brodant, ara?
XAHRAZAD: De vegades, mentre cusen, les minyones parlen. Jo llegeixo en silenci, i s’obliden que hi soc… I escolto…
AVI: Un príncep ha de saber escoltar… Però les princeses…
XAHRAZAD: Vols saber què deien l’altre dia, avi?
AVI: No… en realitat no… però no et vull fer un lleig: què deien l’altre dia?
XAHRAZAD: que una d’elles, fa temps, un dia, va ballar davant teu i del meu pare… despullada.
AVI: S’ha de saber ballar, per fer-ho despullada…
XAHRAZAD: O ser molt maca…
AVI: Les princeses, que sovint saben escoltar, han de tenir la virtut del silenci…
XAHRAZAD: Sí, avi. M’agrada més llegir en silenci que cantar metre brodo…
AVI: I escoltar les minyones… Aviat escoltaràs amb més atenció el cant dels trobadors…
XAHRAZAD: En un pergamí que vaig llegir l’altre dia, avi, escrit amb una lletra que semblava la del meu avi…
AVI: Un pergamí…
XAHRAZAD: S’hi explicava la història d’una princesa, una nena… I també hi havia cançons, i romanços…
XAHRAZAD fa una pausa: Avi…
AVI: Digues, princesa…
XAHRAZAD: Vull saber escriure més coses.
AVI: Ets molt jove, encara…
XAHRAZAD: És que tinc por de perdre…
AVI: (parla al mateix temps que Xahrazad) Tens por?
XAHRAZAD: … la memòria.
AVI: La memòria la perdem els vells, no les noies joves
XAHRAZAD: Doncs de no trobar-la
AVI: I què tens por d’oblidar? Un amic, un noiet? Potser una mirada…
XAHRAZAD: Coses…
AVI: Vols escriure coses per no oblidar-les… Això és difícil…
XAHRAZAD: Per això en vull aprendre… ara…
AVI: Una mirada no es pot escriure…
XAHRAZAD: No, una mirada no… Una cançó.
AVI: Si has sentit una cançó, no pateixis, segur que ja la tenim escrita…
XAHRAZAD: Aquesta no… Ahir, mentre les noies cantaven, jo no entenia la lletra. Ni elles tampoc, era en una llengua de fora… I llavors, sentint la música, i no entenent la lletra, vaig inventar-me jo una lletra meva…
AVI: I la vols escriure.
XAHRAZAD: Perquè tinc por d’oblidar-la.
AVI: Si la cantes, la tindràs sempre en el cap.
XAHRAZAD: És que em fa vergonya que algú la senti.
AVI: Vull que la cantis… ara. per a mi.
XAHRAZAD: Em fa vergonya.
AVI: Canta-la fluixet.
XAHRAZAD: No goso, avi.
AVI: Si la cantes, t’ensenyaré a escriure-la
XAHRAZAD: I si no t’agrada…
AVI: Ai, si no m’agrada!
XAHRAZAD: Què passa, avi?
AVI: Si no m’agrada, li hauré de dir al rei, el teu pare, que et talli el cap.
XAHRAZAD: El cap?
AVI: No es pot ser filla de rei i mala poetessa.
XAHRAZAD: Vull cantar-la, avi! Ara!