(Divertimento sense sentit que no es pot representar ni traduir)
Lluís Hernàndez i Sonali
febrer del 2026
Personatges
Vell, Bella, Regidor, Violí, Actor que seu entre el públic (i variants), Bell, Vella, Veus en off,
Nit. Boudouir romàntic estil segle passat del segle passat, amb sofà, moble bar, llums de gas que enfosqueixen i tremolen, i una gran lluna que es veu des del gran finestral d’arcada gòtica.
VELL I BELLA SEUEN EN UN FESTEJADOR
VELL (xiu-xiueja uns mots inaudibles a cau d’orella de BELLA)
BELLA: Ets un porc!
VELL: (ofès) Això no m’ho diràs al carrer!
Surten VELL i BELLA
Apareix un VIOLÍ per l’altre costat, tocant molt afinadament una melodia de tres notes allargades que no agraden a ningú del públic.
Entra el regidor (paquet de bateria a la cintura, carpeta a la mà, micro petitet molt evident, serena mala llet, i carregat d’autoritat)
REGIDOR: On son els actors?
ACTOR QUE SEU ENTRE EL PÚBLIC: Son fora, han sortit.
Mentre ACTOR parla, entren VELLA i BELL. REGIDOR surt d’escena corrents.
VIOLÍ segueix tocant, però només quan parla BELL, com si substituís la seva veu.
BELL: No m’ho has dit!
VELLA: El què?
BELL: Que soc un floc de la neu més bella.
VELLA: La neu no arriba mai a ser vella. Quan envelleix, es fon.
BELL: No he dit fon, he dit floc. Tampoc no he dit forn, ni clown, ni boig!
VELLA: És boig! El BELL és boig!
BELL: (ofès) Això no m’ho diràs al carrer!
Surten BELL i VELLA cap al carrer. Entra REGIDOR
REGIDOR (al violí): Prou! (li pren l’arquet de les mans)
VIOLÍ: Ei, que no és meu!
VEU EN OFF des de bambalines: És meu, i és molt valiós!
UNA ALTRA VEU EN OFF: Es diu valuós, no valiós.
REGIDOR: Calla, que no tens veu!
TOTS ELS ACTORS: Qui, no té veu?
ACTOR QUE SEU ENTRE EL PÚBLIC (com demanant perdó): Doncs a mi m’agradava…
REGIDOR: I tu qui ets?
ACTOR QUE SEIA ENTRE EL PÚBLIC: (Es posa dret per parlar amb el regidor): Ara ja no soc. Era un “ACTOR QUE SEU ENTRE EL PÚBLIC”, però ara ja no sec, ergo no soc (s’asseu).
ACTOR QUE SEU ENTRE EL PÚBLIC: Ara ja torno a ser. Cogito ergo sum. En llatí, “cogito” volia dir “sec”. I “non sequitur” volia dir “humit”.
Entren VELL i BELLA (REGIDOR surt d’escena corrents) (VIOLÍ surt corrents seguint el regidor)
VIOLÍ: Ei, que l’arquet és meu!
VEU EN OFF: No, que és meu, i és molt valiós!
UNA ALTRA VEU EN OFF: Es diu valuós, no valiós.
VELL (Xiu-xiueja uns mots inaudibles a cau d’orella de BELLA).
BELLA: Ets un porc!
VELL: Al carrer no t’ho he dit.
BELLA: Al carrer no m’ho has dit, no…
VELL: Què volies que et digués…?
BELLA (Xiu-xiueja a l’orella de VELL): A part d’això, no m’has dit res.
Entra BELL
BELL: Jo també ho vull sentir.
VELL: Jo no he sentit res, a part d’això (xiu-xiueja a l’orella de BELL)
Entra VELLA
VELLA (A BELL) Torna a dir-me, si goses, allò de la flor que envelleix.
BELL: No he dit envelleix. He dit embelleix.
VELL (Superposant la seva veu a la de BELL): No he dit embelleix. De fet, no he dit res, jo.
Entra VIOLÍ: Calleu, calleu tots!
Entra REGIDOR: L’únic que pot dir que callin soc jo!
ACTOR QUE PENSA I SEU ENTRE EL PÚBLIC: Doncs torna-li l’arquet.
REGIDOR (Torna l’arquet al violí): Tens raó.
VIOLÍ: No es raó, és arquet.
REGIDOR: Calla, que no tens veu.
VIOLÍ (fa una nota aguda que vol dir que sí)
REGIDOR: Faràs bondat?
VIOLÍ (Fa una nota aguda que vol dir que no)
REGIDOR: Això no m’ho diràs altre cop al carrer!
Surten cap al carrer VIOLÍ I REGIDOR
VELL: Uf, quin descans…
VELLA: Actuar és cansat. (Es recolza en algun lloc i tanca els ulls com si dormís)
BELLA: Ha dit descans, no cansat.
BELL: De fet, sí que ha dit “cansat”.
BELLA (a VELL): Cansat, però bell, fins i tot a la seva edat.
BELL: Ei, que Bell soc jo, i no soc vell.
BELLA: No feu xivarri, que VELLA dorm
BELL: No és VELLA, és ALOMA: (declamant) “No feu xivarri, que Aloma dorm”.
VELL: I el nom li vaig posar jo.
ACTOR QUE PENSA, SEU I EXISTEIX ENTRE EL PÚBLIC: No vas ser tu, va ser LLULL.
REGIDOR (entra de cop): No entenc res. Això no és al llibret!
ACTOR QUE SEIA ENTRE EL PÚBLIC I ARA SURT DEL TEATRE: Jo ja en tinc prou (Surt del teatre)
REGIDOR surt del teatre.
VIOLÍ (EN OFF) fa una nota llarga i aguda dient que no, com plorant.
BELL (a cau d’orella de VELLA, que s’incorpora): Ei, si tu vols, jo puc seguir…
BELLA: Ei, que BELLA soc jo. Ella és vella, massa vella…
VELLA (a BELL): Això no m’ho diràs a l’habitació.
BELLA (A VELLA): Ni a mi tampoc, perquè no és cert.
BELL: Cert!
Surten BELL, BELLA i VELLA
VELL (amb corona, ceptre i capa de Napoleó coronat emperador de França): L’ESTAT SOC JO!