L’altre dia vaig penjar aquí un text sobre les vaques: sobre la mirada que fa una vaca pasturant en el camp quan veu un tren que passa a mitja distància, de banda a banda del paisatge.
No és que jo volgués parlar de les vaques, especialment. Potser volia parlar de les mirades, no sé. Em sembla que volia parlar sobre com convertim la llum (que és energia, que és ball), en conceptes.
Em sembla que volia parlar de la connexió (que existeix, o no) entre la mirada i el que guardem com a vist en un raconet del cervell.
Però, si ho heu llegit ja ho sabeu, no vaig parlar de cap d’aquestes coses, o només una mica.
Perquè el text va agafar un altre camí. No cal que li doni la culpa al text. Vaig ser jo. Tenia una idea, una vaga idea d’un text —fixeu’s que la idea que jo tenia era vaga, entre altres coses perquè no havia llegit el text que volia escriure—, però mentre escrivia anava perdent de vista les ratlles anteriors —ja no tinc tanta memòria persistent com abans— i m’anava deixant conquerir per la distracció de la idea nova —que s’anava formant en el moment que escrivia— en perjudici de la idea anterior —que feia unes hores que em rodava pel cap—.
És normal que les coses noves agradin més que les ja revisitades… Fugisser consol perquè la novetat dura només un instant i el que va ser nou i preferit passa a competir d’igual a igual amb el que ja fa temps que corre pel món… De fet, aquesta idea, tòpica com el temps, és potser la que em roda sovint pel cap aquests dies: que ens volem fer la il·lusió de pervivència, de permanència, però només existim si anem perdent part del que som, si anem afegint allò que no havíem sigut… [On dic afegir també vull dir treure, si dic perdre també vull dir guanyar]. Nosaltres, els rius, les llengües, les nacions.
Puc dir que no vaig escriure el text que volia?
No, perquè vaig escriure el (un) text i (jo) volia escriure’l.
Sí, perquè (jo) no vaig escriure (el) text que havia previst, sinó (un) altre…
I amb el que liquido ara, ja en son tres. Em penso que acabo de caure en l’incert món de la teologia, però no sé ben bé si a favor, o en contra.
Ho hauré de preguntar a una d’aquestes intel·ligències noves que corren pels circuits d’electrons… Per cert, no sé si us heu adonat que, de fa un temps, faig servir força sovint el guió llarg o guió “m” [—]. Abans, amb les màquines d’escriure, n’havies de prescindir.
És el progrés, és la vida.