- per Lluís Hernàndez
- 11 d’abril de 2026
Personatges
TERESA. Dona de cinquanta anys i pico. No apareix fins al final de tot, només se sent la seva veu en OFF.
JOAN. Home de cinquanta anys i pico.
Exterior d’un carrer de poble, de poble vell, no pas antic. Cases indefinides, sense llums, ni flors, ni bicicletes lligades a un fanal (no hi ha fanals), ni pilotes oblidades, L’hora que comença a arribar la nit. No hi ha ningú, ni se sent cap remor, ni proper ni llunyà.
Carrer en silenci. Es va fent fosc, i algun llum de carrer substitueix la llum natural.
TERESA (OFF): (Molt indignada). Una maleta de cartró!
S’obre una porta. Una maleta de cartró cau des d’un balcó (o apareix per un lateral, com rodant) i queda, dreta, en el centre de l’escenari.
TERESA (OFF): (Molt indignada). Una maleta de cartró!
JOAN (OFF): Mirant de trobar una defensa: Jo…
TERESA (OFF): (Molt indignada). El senyor apareix, així, com si res, amb una maleta de cartró! Doncs ja la tornes a tenir al carrer!
JOAN apareix en escena, com si l’haguessin llençat d’un balcó, o l’haguessin tret de casa a empentes. Se sent, ben forta, una porta que es tanca.
TERESA (OFF): Doncs, mira, ja sou dos, al carrer, la maleta i tu!
JOAN, assegut al terra, al carrer, procura col·locar la maleta al seu lloc tal com diu el guió, i la posa dreta. Està a punt d’agafar-la per la nansa quan
TERESA (OFF): Ni se t’ocorri tocar-la!!
JOAN: Però, Clara, si no m’ho expliques…
TERESA (OFF): (Mes emprenyada). Això mateix, ara em dius Clara. Clara, cabró!, m’has dit Clara! Seràs imbècil: Clara és l’altra, la puta, la cabrona, la desllenguada, la que s’obre de cames per desgraciats com tu, la que és més fosca que el seu nom, Clara, diu, el molt genial imbècil cabró que volia ser músic, i que no té memòria ni per al nom de la seva dona…
JOAN: Teresa, perdona… Em fas parar boig!
TERESA (OFF): No, ja em pots dir Clara, si vols, m’és igual! Doncs saps, si tens un fill amb ella, cabró, si set torna a aixecar algun cop amb ella, amb mi, no cabró, que te la tallo, si li fas un fill li dius que li posi ROVELL, o, si és nena, YEMA, que diu que és xarnega, la puta, la cabrona, la desventrada, la que no folla més perquè no té temps, que els té tots fent cua, i cobrant…
JOAN: Clara, Teresa, perdona…
TERESA (OFF): A tu et fa rebaixa, no? Segur que et fa rebaixa. No sé per què, potser perquè a ella no li portes a casa maletes de cartró, potser a ella l’estimes, o com a mínim li dius pel seu nom… O potser a ella li dius Teresa…
JOAN fa un singlot
TERESA (OFF): Què dius, Manel, ¿a ella com li dius?, li dius Clara?, o li dius Teresa…? eh, eh, com li dius???
JOAN: M’has dit Manel.
TERESA (OFF): Cabró, t’he dit cabró! Perquè ets un cabró, que ens enamores, i ens vas al darrera, i quan vols, ens dius coses boniques, fins que te’n canses, i ens oblides, i oblides els noms, que no sé què es pitjor…
JOAN: Manel, el teu primer amor
TERESA (OFF): Era un home, un home de veritat. No era com tu, ni com el meu pare…
JOAN: Ja ha sortit el tema del pare.
TERESA (OFF): Si, era un home de veritat. Se’n va anar, perquè els homes se’n van, no com els cabrons…
JOAN: He dut la maleta, perquè era com la del teu pare… La que duia en el tren, que duia a l’espatlla per poder-te dur a tu de la mà.
TERESA (OFF): La maleta que vaig llençar, la que vaig cremar i vaig fer a trossos, la que no vaig poder treure la maneta i la vaig haver de trencar amb un martell… La maleta que ens feia ser pobres, perquè era una maleta de pobres, de gent que no té res, que, de fet, no li caldria ni maleta, perquè tota la roba que té la porta posada… Per això l’odio, la maleta, i l’odiaré sempre, i la desfaré a cops de martell totes les vegades que calgui, amb el martell…
JOAN: El martell del teu pare…
TERESA (OFF): No diguis el seu nom, no gosis dir el seu nom, cabró, no blasfemis!
JOAN: No anava a dir el seu nom…
TERESA (OFF): … ni el pensis! El segon: no diràs el nom del teu sogre en va!
JOAN: No anava a dir el seu nom. Ho prometo…
TERESA (OFF): Ni juris en el seu nom!!!
JOAN: He vist la maleta. Està molt nova. Algú l’ha cuidada. No l’havien llençada per la finestra mai, aquesta maleta. Mira: les tanques tanquen! I s’obren. I el folre… L’han folrada nova, aquesta maleta. Algú se l’estimava, l’amo d’aquesta maleta.
TERESA (OFF): Jo!! Ningú no l’estimava més que jo. Ni la mare, pobra, que va morir abans dels quinze dies d’arribar en aquesta casa…
JOAN: Pobra dona…
TERESA (OFF): Volia posar cortines, i no va poder. No va tenir temps. Les vaig posar jo.
JOAN: Clara, perdona…
TERESA: No em diguis Clara… Noi, fas pena. Mira’t, al carrer, fosc, amb uns pantalons que fan pena, amb unes sabates que no fan pena perquè tu ja fas prou pena per tu, pels pantalons, per les sabates i la jaqueta…
JOAN: Perdona… Jo vaig veure la maleta, i vaig pensar que t’agradaria, i al teu pare, i vaig agafar-la…
TERESA (OFF): El meu pare va morir, que no t’enteras… No se’n va anar, com fan els homes, va morir, a l’obra, li va caure una totxana al cap…
JOAN: Et faig pena?
TERESA (OFF): Quan va morir, vaig restaurar la maleta. Vaig comprar cartró nou, i el vaig pintar, i tela per a la part de dins. I betum per la part de fora, com si fos pell, que no era. I unes cintes per lligar-la, que no s’obrís sense voler…
JOAN: Et vaig dir si volies que et comprés una maleta nova…
TERESA (OFF): Perquè ets tonto, cabró…
JOAN: Carmeta meva…
TERESA (OFF): Serà capullo, el cabró, ara em diu Carmeta…
TERESA entra a escena. Agafa el Joan per ajudar-lo a posar-se dret. I agafa la maleta, mira si s’ha trencat alguna cosa.
TERESA: Apa, aixeca’t… Mira, s’ha abonyegat aquesta peça…
JOAN: (Mira la maleta) No és res, una rascada…
TERESA: Té, aguanta tu un moment la maleteta…
JOAN agafa la maleta. TERESA li fa una galtada forta amb la mà ben oberta a la cara.
JOAN: I ara!
TERESA: Això per la Carmeta, que és nova.
JOAN: És la noia nova del forn, i no he parlat mai amb ella.
TERESA: Entrem a casa. I vigila amb la maleta… aquesta no la faré malbé, ja veuràs, serà la meva maleta. La meva maleta de cartró del meu pare mort…
JOAN: La Carmeta em va dir que ara fan unes maletes noves, precioses, que ella en té una, amb mitges taronges pintades…
TERESA: No és la Carmeta, la de les taronges es deia Julieta…
JOAN: Julieta? Ni idea.
TERESA: Perquè no llegeixes novel·les…
TELÓ