- per Lluís Hernàndez
- 11 d’abril de 2026
Xahrazad
Califa
Xahrazad (Entra a la sala del califa, amb el cap ben alt.)
Califa (Seu en el seu tron) Et vaig dir fa dos dies que no m’agradaven els contes que m’expliques ara.
Xahrazad Sí, senyor. Ho recordo.
Califa L’orgull no mantindrà el teu cap a lloc. El botxí t’espera al calabós.
Xahrazad Ho imagino senyor… Ha estat un honor servir-vos… I serà un honor rebre finalment el darrer premi…
Califa Premi?
Xahrazad Només em sap greu, senyor, que el record de les meves narracions no pugui ser més llarg… Infinit…
Califa Ets nècia si dius que la mort és un premi… Ara entenc perquè, els darrers dies, els teus relats hagin estat de combats, de guerres, d’assassinats… de mort.
Xahrazad Vos sou un guerrer. Heu guanyat sobre milers d’enemics…
Califa Ara és el meu fill qui mana l’exèrcit, no jo…
Xahrazad Fa la guerra en el vostre nom, el poder és vostre…
Califa Et diré quin és el meu somni: seure i atresorar els plaers que el temps em dona: les noies que ballen, les que m’entretenen en plaers íntims… tu, que m’expliques històries…
Xahrazad I la que morirà, potser avui mateix, si les històries no us agraden.
Califa Ets lúcida: prou saps per què vius encara.
Xahrazad Sí, senyor. Ho sé… Crec que ho sé…
Califa Perquè tens la clau d’on món on no puc arribar pel meu compte…
Xahrazad És un món que construeixo per a vos, senyor…
Califa Però ara el construeixes brut, sangonós, cruel!
Xahrazad Sí, senyor.
Califa No ho vull! Era un paradís!
Xahrazad Però senyor, vos heu trencat la pau que hi regnava…
Califa Tinc enemics.
Xahrazad El vostre fill, que vivia en un món de caceres, de plaers de la cort, de música i cavalcades, ara …
Califa … ara fa el que ha de fer! Lluitar pel seu pare! Per l’honor del seu regne!
Xahrazad Senyor, els cristians, que són uns bàrbars, situen l’honor en la fama de les seves esposes…
Califa Son imbècils!
Xahrazad I vos em dieu que l’honor del vostre regne…
Califa El meu honor!
Xahrazad … es manté gràcies a la mort…
Califa … dels enemics!
Xahrazad … de cavallers i de cavalls trossejats en el camp de batalla, de soldats decapitats, de camps cremats perquè no es pugui aprofitar la collita…
Califa Calla!
Xahrazad Callo, i callaré, senyor… No callaran els laments dels ferits, ni la misèria sobrevinguda… Callaran per sempre les cases cremades, els fills no nascuts, els amors estroncats, les vides malmeses sense sentit…
Califa Calla!
Xahrazad Callaré… Però, senyor, no podreu deixar d’oir la meva paraula, fins i tot quan el botxí m’hagi tallat el coll…
Califa Calla…
Xahrazad Us admiro, senyor. Us adoro, sou el meu rei, la persona que, a la terra, és la més propera al nostre déu; sou el nou profeta…
Califa Calla, Xahrazad…
Xahrazad Vull morir com un soldat al vostre servei. Si voleu mort, em vull morta, com moriran molts dels vostres generals, molts dels vostres soldats… Que la glòria de la imaginació arribi més amunt que la de la destrucció… Si així ho voleu…
Califa La guerra és inevitable… Cal fer la guerra per obtenir altre cop la pau.
Xahrazad En el meu món, cal fer la pau per evitar la guerra. Si no es lluita per la pau, fins i tot els vencedors moriran, com morirà el país, tot i que sigui gran, com morirà el record, el trist record de la mort…
Califa Saps que has de morir…
Xahrazad Sí senyor, moriré. Com la noia aquella que us deia ahir…
Califa La de les trenes. La més preciosa filla del rei, que, turmentada per la mort del seu promès, en una batalla innecessària, va prometre que es deixaria morir de gana…
Xahrazad I el seu pare, el rei, li preparava cada dia un banquet amb un únic plat, que variava cada dia, amb les aromes més exquisides, les combinacions de colors més saboroses, els efluvis enamoradissos…
Califa I la filla els rebutjava tots, cada dia… fins que…
Xahrazad Fins que la filla, plorant, va suplicar al pare que posés fi al seu suplici…
“Pare, vull morir, perquè soc filla de la guerra. Vull morir perquè els soldats que surten cap a la batalla s’acomiaden del castell fent càntics sota la meva balconada… I sé que moriran. Perquè, abans de morir, voldran matar… en el meu nom, en el nom del meu regne…”
Califa L’honor del regne és més important que el de la filla del rei…
Xahrazad L’honor dels regnes habita en els cementiris. Amb les làpides es podrien fer cases, amb els records s’hauria de construir el futur…
Califa En les teves històries hi ha amors impossibles, i lladres impacients, i genis presoners de desitjos infames… El teu món imaginat és ple de bellesa, però no hi falta tampoc la destrucció, la mort…
Xahrazad Per això, senyor, he de morir… No soc filla de rei, però aquell rei, el regne, aquells soldats, són creació meva… I no puc viure si ells han de morir. Quan mori Xahrazad morirà la princesa imaginada i totes les seves històries…
Califa Xahrazad no morirà. No avui. I ara, segueix la història on l’havies deixada…
Xahrazad Us obeeixo, senyor: La princesa va dir: “Pare, senyor… Demà seré morta.”
Califa No!! Vull que visqui!
Xahrazad Podria viure, si hi hagués pau… O la promesa de la pau…
Califa Tu guanyes… Cridaré al meu fill, enviaré ambaixadors… Demà ja no hi haurà guerra…
Xahrazad Llavors, la princesa podrà dir: “ Menjaré si mengeu amb mi, senyor… “
(En aquell moment es sent un xivarri molt gran de gent al pati del castell, amb cops d’espasesi crits… )
Xahrazad Uns homes armats han entrat al palau! El pati és ple de soldats morts…
Califa Segueix amb la història, Xahrazad, no oblidis la princesa… Menjarà, per fi, la princesa?
(Homes armats, furiosos, entren a la sala del tron)
Xahrazad Senyor, vos veieu que han entrat amb armes davant vostre. No sentiu la meva veu perquè criden…
(El comandant de les tropes enemigues, quasi sense esforç, clava el seu alfange al pit del califa, que l’espera sense moure’s…)
Califa Seguiré sentint la teva veu fins que mori…
(El califa mor. Els atacants l’arrosseguen fora del tron, i el comandant victoriós ocupa satisfet el seu lloc.)
Xahrazad, muda, s’inclina sobre el cos del califa, mort. Un dels atacants li talla el cap com qui no fa res, amb un alfange.
Califa_Nou: (crida cap a les bambalines): Xahrazad, ja pots entrar!
Entra Xaharazad_Nova.
Xahrazad_Nova: Senyor! Heu triomfat!
Califa_Nou: Ja no hi ha guerra! Ara pots seguir amb la teva història…
Xahrazad_Nova: Doncs, senyor, què us diré? Que finalment, aquella noia rebel va cedir a la seva rebequeria infantil i va enamorar-se del cavaller que el seu pare li havia destinat. I, oh sorpresa, va resultar que el príncep triat no era el que ella havia suposat, sinó un veritable heroi, el que millor havia lluitat a la guerra…
Califa_Nou: Però ara la guerra s’ha acabat…
Xahrazad_Nova: … i el que millor sabria ballar ara en les festes de palau, i que sempre havia estat enamorat de la filla del rei…
Califa_Nou: Anem bé! Ara, que comenci la festa… Sahrazad, demà continuaràs per a mi la història. Ara ja m’agrada més…
Xahrazad_Nova: És clar que sí, senyor…