“Oblidaràs el passat”
Que neci el pregó: com si es pogués oblidar el futur o el present.
Que neci l’oient: com si es pogués oblidar el bressol on has crescut, les flames que t’han fet, les muralles escalades que has vençut, les que no has pogut vèncer, o no has volgut.
Sí, oblidem el passat, si podem. Però no es pot. Només es pot oblidar, si de cas, el present.
I es pot mentir. I dir, el que era negre, no era negre, sinó blanc. I es pot dir que tant li fa, el negre i el blanc, que tots són iguals: tots son dolents, perquè ho eren, perquè sempre ho han sigut…
Excepte jo, és clar, que sempre he estat blanc, i mai no he volgut el mal, ni el dolor, ni m’he satisfet amb el dolor de la veïna perquè no tenia manera d’alleugerir el meu propi dolor.
I es pot mentir, i creure en la mentida, i saber que, sense cap mèrit especial, tu tens raó, i ells no. I per què? No res: perquè són ells, i no soc jo.
Es pot derruir un tòtem. Cremar-lo, si cal, i fer-ne un altre de més nou. O més antic.
Es pot voler desfer, es pot voler oblidar un tòtem que hem tingut. Sí, i fins i tot ens podem morir tots, que és l’oblit definitiu.
Només la mort serà l’oblit, però només si, a més de morir “ells”, morim tots.
I llavors, tots morts, qui cremarà els llibres que hem deixat escrits?, qui tornarà a lloc els rius que hem rectificat, qui florirà els boscos que hem cremat per conrear el pa que ja ens vam menjar, qui reviurà els guerrers que van tancar-se en un cavall per poder-ne sortir, a la matinada, no a lluitar, sinó a donar peu a la nostra literatura universal.
Volem oblit? Que vingui! Però, atenció, l’oblit complet no arriba destruint el que volem oblidar, sinó esborrant el record.
El record, i qui el tenia.
És a dir, jo mateix.
És a dir, tots.