Recordo un poema que deia “Quan va acabar la guerra…”
El recordo malament, perquè el poema no deia «va acabar», sinó «esclatar». Error més incomprensible encara, perquè jo sé prou bé que les guerres no acaben. No acaben.
El poeta que us deia ho devia aprendre també, perquè uns quants anys després, potser cansat que no acabés mai una guerra que oficialment ja havia acabat, es va suïcidar. Perquè llavors sí que acaben les guerres: quan t’arriba la mort, o fas que t’arribi. La mort és més forta que la guerra, més forta que la vida, més forta que el silenci que deixa enrere, més forta que el buit que deixa.
Les guerres no acaben mai, i, per tant, la guerra no acaba mai. Perquè encara lluitem, i vivim en la primera guerra, que va iniciar probablement el mateix primer home que va existir en la terra, la mateixa dona que va ser la primera en parir. Tots els parts en la terra s’han parit en temps de guerra.
Hi ha gent que és conscient que vivim en guerra.
Hi ha gent que aconsegueix viure, fins i tot tota la seva vida sencera, pensant que li ha tocat viure un extraordinari temps de pau. S’enganya.
En un dels reculls de normes morals més famosos a casa nostra, els deu Manaments, n’hi ha, com a mínim dos que necessiten i mereixen una explicació raonada, perquè, sense context no s’entenen. Per exemple, no s’entén que si ja ha sortit un “no robaràs”, n’hi hagi, després, un altre que digui “no robaràs la casa del teu pròxim”, que tothom diria que ja queda inclòs en l’anterior. L’explicació és que el primer “robaràs” no és la millor traducció, que hauria d’haver estat “segrestaràs”, i el manament contra el furt i el robatori es converteix, inesperadament, en una prohibició, des de la base, de l’esclavitud. La qual cosa també explica perquè s’ha tingut en general poques ganes de corregir la desviació semàntica. N’hi ha més, però no em vull allargar: directament em dirigeixo al que diu “no mataràs”. Així, en general, sense complements que en redueixin l’abast. Imagineu: “no mataràs els divendres”, o “no mataràs quan la teva dona sigui impura”…
El “no mataràs”, tal com l’hem après de memòria és global, complet, directe, definitiu. No mataràs. Ni animals (ai!), ni vegetals (ara ja sabem que els vegetals també moren), ni fills (ni que sigui per oferir un sacrifici). Tampoc no dir que sí que es pot matar en defensa pròpia, o que es pugui matar un no jueu, o, en general, que es pugui matar un enemic.
El “no mataràs” inclou la guerra. Sense mort, no hi ha guerra. Amb el “no mataràs” vigent, no hi ha cap guerra que el deu dels Deu Manaments permeti. Ni per sortir d’Egipte, ni per entrar a les terres de Canaa.
Però, en aquest cas, els exegetes, homes d’estat ben aconsellats, han buscat i trobat sempre explicacions i substitucions semàntiques acceptables. Des de dir que “no mataràs” vol dir “no assassinaràs” (i això permet la guerra i la pena capital i les morts eugenèsiques i moltes altres), fins a dir que déu es referia a “no mataràs el teu pròxim”, cosa que permetia la mort d’animals, les barbacoes i la festa dels toros.
Doncs bé, aquí també la recerca del verb original i de defectes de traducció és clara: “mataràs” s’ha d’entendre com “assassinaràs”, i, per tant, com ja he dit, queden prohibides les morts voluntàries, però no necessàriament les involuntàries, les que responguin a una tradició social o cultural, les que siguin necessàries al progrés i benestar de la societat. Abortament, no, assassinats de marits cruels i violents, no, venjances familiars, tampoc (però amb excepcions)… Ull per ull, sí; ofrena del fill com a sacrifici al déu, també, eugenèsia, si, si es fa amb discreció, i, sobretot i especialment, guerra, sí.
Guerra, sí. El “no mataràs” no es refereix a la guerra. La història de la humanitat és la història de la guerra. Des d’Abel i Caïm, o abans, des de la serp contra la dona, o abans, des de la retirada sàvia de Lilith, el món, o, com a mínim, la nostra tradició cultural i moral, està cimentada en la guerra d’una persona contra una altra, o contra moltes altres, o de poderosos contra esclaus, o, finalment, de totes les persones contra totes les persones. De cadascú contra sí mateix.
La història de la cultura humana, de la ciència, de la tecnologia, és la història de la guerra.
I sempre estem en guerra.
Per acabar la guerra, es pot fer de dues maneres. La primera, que potser ja ha passat en algun temps del qual no en tenim notícia, és acabar amb tota la humanitat. Amb tota. I, si us entossudiu a creure en Darwin, acabar també amb tota espècie que, en el futur, pogués esdevenir “espècie humana”. Defineixo “espècie humana” no com la que camina dreta com els óssos i té llenguatge, i fins i tot sap escriure, sinó com aquella espècie, sigui com sigui, que ha integrat la guerra entre els seus costums. Com (alguns) homínids.
És l’opció zero: que no quedi ningú. Ni l’apuntador; ni el déu creador (els deús, per exemple els grecs, figuren amb honor dins de “l’espècie humana” que us deia abans…
Opció segona: la mort individual. Quan un individu mort, acaba (per a ell) la guerra, fins i tot quan el seu cos, la seva roba, les seves armes, etc., jugui encara part del joc de guerra dels supervivents.
Opció tercera: la més estúpida, la més inversemblant, la més estesa (fins i tot més que la segona): es tracta d’ignorar la guerra. De decidir que no estem en guerra. Que jo no estic en guerra, ni “nosaltres”.
Opció quarta: la guerra és, en realitat, no un fet en ell mateix, sinó una aglomeració de fets que es produeixen de manera individual, autònoma, que no s’integren en cap estructura d’ordre superior. La guerra és una aglomeració de morts, homicidis, assassinats, imprudències, suïcidis… Si, en algun cas, excepcionalment, hi ha una col·lecció de morts atribuïbles a la mateixa causa o al mateix agent, en direm o en podem dir “guerra” per analogia: el cas de Dràcula, la gana dels irlandesos, l’extermini i genocidi dels jueus per un tal Hitler, la incompetència d’un vell dit Mao, etc., etc. La mort de Jesucrist no va ser una guerra de deus-pares contra deus-fills, sinó una disputa interna de família; l’ocupació del Perú, del Brasil, de tota Amèrica, una qüestió de legislacions nacionals en conflicte, o una sèrie de malentesos sobre el dret a pasturar unes terres. Com deia Leopold, el Belga: no sé per què viuen en la meva finca.
La història d’aquesta història es diu, no sense raó
LA QUARTA DE LES OPCIONS