10 de març del 2026
Un conegut meu es va casar de penalti. Sospito que hi haurà gent que no entén aquest concepte, i que, per tant, no entén tampoc la seva expressió escrita. Casar-se de penalti era (espero que ja no ho sigui!) el matrimoni precipitat i forçat d’una parella quan ella havia quedat prenyada abans de la boda. De vegades, el penalti era un càstig perpetu i maligne: per exemple, quan la noia havia estat violada i, per completar la jugada, era obligada a conviure (i seguir fent penaltis) amb el seu violador. De vegades, el penalti era un simple trasbals, que activava precipitadament una decisió que s’estava procrastinant… deixant per al futur.
Casar-se de penalti era un eufemisme dels que a mi m’agraden, horitzontal i destinat a no fer més evident del que cal l’ensurt o el fet que el genera. Quan dic horitzontal vull dir que no ha estat imposat “de dalt a baix”; moltes vegades, els eufemismes són la manera de censurar l’expressió col·loquial ordinària. Normalment, els eufemismes verticals s’amaguen dins de la normativa filològica. Així, no es permet dir “ping-pong”, i s’ha de dir “tennis de taula”, amb una doble “nn” que té la funció d’augmentar el ritual normatiu de l’escriptura de la llengua. Els filòlegs de bona família saben que una doble “nn” o una ella geminada (sí, també n’hi ha) consolida el valor social de la llengua oficial. En fi: a l’exèrcit no ens deixaven dir “tanque”, i s’havia de dir “carro de combate”. Etc., etc.
Un eufemisme horitzontal el genera la gent que el vol fer servir. Com “roba estesa”, o “anar al lavabo”, o “anar a veure el senyor Roca”…
I a què ve, avui, tot això? Doncs que acabo de rebre publicitat d’un llibre que es diu “la democracia que nos dimos”. Carai!, vull dir “carall”, és a dir, “collons”!
Hi ha una idea horrible que corre pel país (o per algunes ments mentals del país), que diu que després de la dictadura de Franco, la “transició” “ens va dur” cap a una “democràcia”, que no era una continuació de la dictadura, ni un fruit pre designat pel dictador, sinó una conquesta de la gent (la gent, en primera persona del plural: nosaltres).
No es pot dir, ni pensar, ni pensar-hi, que la gent que havia mantingut fèrria la dictadura la va deixar anar per convertir el sistema polític en una cosa que podia semblar a una democràcia prou “polida i pentinadeta” com per ser acceptada per les “altres” “democràcies” “occidentals”.
Bé.
Repeteixo: no es pot ni pensar en la possibilitat d’acceptar que la constitució nova, i els estatuts, i les lleis noves que se’n van derivar fossin una mena de deixar llast, com quan el pescador deixar anar el fil de pescar, ben enganxat ja al peix moribund, per tal de no fracassar en l’intent de convertir en un esport el que és una cacera (de peix). Naturalment, fil ben controlat, espai ben vigilat, que no sigui que el peix es pensi que se n’ha deslliurat… és a dir, ho ha de pensar, però no gaire estona, però no gaire lluny… i amb un cert agraïment suïcida, de qui s’obre bé el coll de la camisa perquè la fulla de Mr. Guillotin no trobi obstacles.
Repeteixo: Un eufemisme a l’estil “la democracia que nos dimos”, amaga una cosa: que el que hi havia abans no era una democràcia, sinó una dictadura, i que ens la van imposar, a tots, a la força. Repeteixo, bis: la dictadura la van imposar, a la força, als que la desitjaven i als que no. A tots.
I la democràcia que tenim, que és millor que la dictadura que teníem, no és la que “nosaltres” ens vam donar, sinó la que “algú” va decidir que era convenient de donar-nos.
I acabo. Si algú us “retorna” la democràcia, vigileu. Feu la pregunta: “Escolti, sisplau, aquesta democràcia tan maca que vostè ens “retorna”… com és que la tenia vostè, i no nosaltres? I per què la tenia, vostè? I, des de quan?”.
I (és evident que no havia acabat), acabo: Existeix el delicte de “sostracció de democràcia”? De tràfic de democràcia? D’ “obtenir rendiments (socials, econòmics, judicials…) de la sostracció de democràcia”?
I, ara potser sí: és legítim que per retornar-nos el que ens van robar (o van robar als nostres pares), exigeixin no ser acusats del robatori, seguir mantenint els privilegis obtinguts gràcies al robatori?
Per cert: “robatori” pot ser sovint, un eufemisme per “assassinat”.