2 de març del 2026
Ahir vaig anar a veure una obra de teatre, una obra que estarà menys d’un mes en cartell, que em va semblar magnífica, (de fet, vaig estar pensant “brutal” mentre la veia). Una sala petita, dues actrius, veus en off enregistrades, no més de tres o quatre focus de llum…
Abans d’ahir, casualitat no ordinària, havia anat també al teatre, una sala petita, però una mica més gran, un actor i una actriu, bastant més elements d’atrezzo, micros, llums… L’obra em va semblar trivial, i l’actuació, absolutament plana.
Què vaig a buscar al teatre? Idees, suposo, emocions, preguntes… No busco sorpreses, ni efectes musicals, ni vestuari elaborat, ni llums… Tot això són eines. No són el que busco, però ajuden, calen, per a que jo pugui trobar, en un temps i un espai impostats, unes idees i emocions que pugui integrar en la meva vida com a reals.
El teatre, per a la veritat.
Una noia plorant en escena (una actriu, en un lloc que no és, en un temps fingit), per fer-me sentir què se sent quan es plora, i per què se tenen ganes de plorar, o quan es plora sense ganes, però sense remei.
La figuració, al servei de l’emulació de la veritat.
Suposo que els tècnics, els teòrics, els filòsofs, ho saben, segur que ho saben: què és millor, fer oblidar que tot és figuració per tal que l’espectador senti, o fer que l’espectador no pugui deixar de sentir, tot i que no pugui deixar de saber que tot allò és figurat?
La venus de Milo (és la que tothom recorda, però n’hi ha centenars com ella) és més real perquè ha perdut els braços? Transmetia millor el que havia de transmetre quan encara els tenia? Perquè l’autor la va fer amb braços, però nosaltres ara l’hem feta com és: sense. I el penis dels herois grecs? Eren així de petits, en la realitat? O no, eren més o menys com son ara, i només en l’obra de marbre són petits? I algú sap per què?
Aquesta distància entre el que sabem i el que veiem, ens ajuda o ens destorba? L’obra d’art que és una representació ha de ser raonablement fidel a la realitat, si volem que la idea que transmet la puguem integrar en la realitat que volem construir? Pot ser una actriu lletja una efígie eficaç del sentiment de bellesa, o de l’ànsia de desig? Pot ser un escafenyit, o un vell coix, o un home gros i calb, l’efígie necessària per a figurar en un escenari la imatge del déu que tot ho pot, de l’heroi mortal que tot ho vencerà?
I, així, sigui com sigui, ens ajuda a construir una ètica i una moral en què la bellesa sigui un accessori inevitable, però la moral i l’ètica es construeixin amb materials més profunds? Dic la bellesa, però no parlo només de la bellesa…
Fa uns anys, en un text que feia, basat en realitat històrica, hi havia una execució pública d’un militar acusat i condemnat per traïció (en realitat, perquè era i volia ser homosexual; en realitat, perquè era l’amor del fill del rei que el va condemnar). El van matar afusellat. Al meu text, vaig fer que li tallessin el cap amb una espasa. En un món, dret; en un altre, de genolls. El ferro entrant pel clatell, el ferro obrint-se pas en el pit.
Vaig fer el canvi perquè volia ressaltar la figuració del text, la substitució produïda en i pel text. Vaig pensar que, ressaltant la falsedat de les anècdotes, fent evident que no era un fet el que llegien els lectors, sinó la narració dels fets, els lectors podrien apreciar més i podrien confiar més en la veracitat del meu narrador.
En les dues obres que he vist aquesta setmana, les dues actrius ploraven. Una plorava com ploraria qualsevol persona que plorés a casa seva. Una altra ho feia desaforadament, escandalosament, brutalment. Una podria haver estat real. L’altra era inequívocament irreal. Una podria haver semblat natural; l’altra era, sens dubte, cultural.
Una era animal. L’altra, humana. Una era humana en un escenari. L’altra era divina en un lloc habitat per humans.
Una era, a més, molt bona actriu. L’altra, no. (És el problema del teatre que no tenen els autors en prosa vulgar).
No us diré, no fa al cas, si la bona actriu era la que, seguint indicacions escèniques, feia de persona que plorava, o si era la “brutal” la que ho volia fer, i no se’n sortia.
Tammefa.