Com els veig, jo? Com els imagino? Vull dir com els he imaginat tota la vida, com m’han induït a imaginar-los… Un, no caldrà que us digui el nom, jove, adolescent, vestit amb roba flonja, una túnica (no en direm vestidet, ni faldilletes) fins a mitja cama, sandàlies d’estil romà, potser unes proteccions als braços, melena fins al coll, lliure el cabell, lliure la mirada, lliures els moviments dels peus (però no és boxa el que fa, ni balla). Lliure la mirada, però hi ha un detall que em desconcerta: mirada freda, mirada fixa, ulls que semblen ganivets esmolats.
Duu, al cinturó, una espasa curta. Segurament, també, amagat, un ganivet.
L’altre: roba de cuir, gruixuda, feta a mida i semblança de la seva pell. Braços com pales de molí, cames com les dels animals que solquen la terra clavant-hi arades de fusta. De fusta fosca. I el cabell? Invisible, però greixós sota el casc. Les mans no semblen prou grans per encabir-hi els dits enormes, les ungles ferotges. Les passes? No corre, mou primer una columna, després l’altra, i a cada passa la terra es contreu, i després rebufa…
Hi ha més coses, que no apareixen en el retrat imaginat: les cases on viuen, els pobles on fan nit, les mares, germanes, cosines, estimades, esposes que els esperen després del combat (però és un combat a mort, tots ho son). Però no és ni el primer, ni serà el darrer, sempre ni ha hagut un altre, ahir, i sempre n’hi haurà d’altres, l’endemà.
Els noms que us he dit son noms propis, personals de guerrers. Tampoc no surt a la imatge que els noms son dels patrimonis: de la ciutat, de les cases, de les terres que llauren, dels esclaus que els serveixen.
Nosaltres ja sabem com acaba la història. Un d’ells serà més viu, més àgil, més llest. L’altre morirà. Ens han explicat un relat on guanya la intel·ligència, l’enginy, i perd la brutalitat, la força. Atenció, lectors: no guanya qui és més llest, ni qui té més força; no perd qui no té raó, ni perd el que lluita per una causa injusta. No.
Guanya qui mata primer.
I després, guanyen els companys de qui torna viu del camp; els seus deus guanyaran també, i les dones de casa seva, i els seus fills.
I, encara després, en vetllades voltant el foc sota la lluna i les estrelles, s’aniran repetint uns als altres la història. Diran: “Jo ho vaig veure”. Diran: “Jo hi era”, diran: “El meu avi era de la seva colla.” I la història serà bonica, i els poetes la faran estimable.
En aquelles terres on lluitaven, un cop i un altre, un David contra un Goliat, un Goliat contra un David, ara també hi lluita gent. Hi ha herois i covards, i es maten els uns als altres. Hi ha justos i pecadors, i es maten els uns als altres. Hi ha vells i adolescents, barrejats en la mort, barrejats en el gatell dels fusells, en els botons dels coets, en les ordres sobiranes sortides de llavis i de llengües que, diuen, parlen la llengua estimada dels deus. No: no dels deus, del déu, perquè, en un rampell darrer d’ignomínia cínica, tots creuen en el mateix deu, que els ha dit: “No heu de matar!”.
Déu, diuen els creients, va fer la terra. Les fronteres, sabeu, les van fer els homes, per repartir-se la terra.
O per poder matar per les fronteres i per les terres.