Se m’ocorren, així, sense pensar-hi gaire, dos tipus de pedra. Vull dir, dos significats de la mateixa paraula… Vull dir, dos conceptes ben similars, que s’escauen a dues accions ben diferents, o a dos moviments contradictoris (que no vol dir complementaris).
La pedra, recollida de la vora del camí, potser caiguda d’una paret vella, que algú calibra en la mà, mirant d’endevinar com de lluny pot llençar-la, fins a on podrà arribar, amb quina força arribarà on la mirada l’envia…
La pedra, ben treballada, de caires rectes, de forma estable, pesant, ferma, que, dins de la paret la conforma, li dona força, i mida, i potència, i futur. La pedra, treballada o no gaire, que s’emmotlla a les pedres que amb ella fan caire, fan paret, o arc, o el tanquen.
Una és petita, ha de cabre en la mà. L’altra, més gran. Una informe, l’altra, ben definida. Una lleugera, mòbil, potser violenta. Una pesant, estable, ferma: si conté violència (la pedra sempre conté violència), és passiva.
Una és feble, ni que sembli més agressiva.
L’altra, dins de la passivitat fingida, conté tota la potència acumulada d’anys, de dècades, de vegades de segles.
La violència de la pedra llençada o a punt de ser-ho és visible. L’altra sembla que no existeix. (Només ho sembla).
Totes les pedreres, que eren natura, han perdut la guerra contra la cultura: la cultura humana que en fa carreus, o lloses, o les deixa desfer en rocs, en còdols, en pedres sense nom.
Qui veu un terra de marbre, qui veu les formes d’un temple grec, o els fantàstics aqüeductes romans, no hi veu altra cosa que luxe i lloc per viure, o per adorar els deus, o per mantenir una societat ben servida. No hi veu que un terra de marbre amaga una paret seca en un marge de muntanya, no hi veu els guerrers que, perquè van perdre la guerra, van aixecar com esclaus el temple dels déus vencedors, no hi veu que qui disposa de l’aixeta de l’aigua disposa de la vida dels que necessiten obrir-la per beure.
L’exaltat que llença pedres serà terrorista, revolucionari, perill públic, descerebrat, violent… Sí, ho serà, i probablement li agradarà ser-ho. La pedra en la mà és molt potent, i no afecta només el punt final on acaba el vol, sinó el punt inicial on va iniciar-se: la mà.
El que no és visible, el que no té nom fàcil, el que sembla inexistent, és l’altre; l’altre que treballa amb pedres. El que fa parets, el que dibuixa cases, el que fa muralles, el que dibuixa l’interior i l’exterior, el que dona forma a les finestres, el que fa les reixes.
Veus una portalada gòtica i sembla que la paret ha existit sempre, com la bellesa. Veus una pedra volant, i tems que vulgui generar destrucció.
Fins que ens preguntem d’on han sortit els carreus del mur, i si han sortit de la mateixa pedrera que les pedres del camí. I ens preguntem què hi havia abans, on ara hi ha una paret gruixuda. Què hi havia abans, on ara hi ha la sala elegant del patriarca?
Llençar una pedra és violència, no és natural (és cultura). Fer parets, muralles, castells, també. Tampoc no és natura: és cultura.
En la natura domina la llei del més fort, no la llei més justa, ni la més ètica, ni la més humana, gràcies Darwin.
La cultura conté en ella la lluita perquè la humanitat sigui menys agressiva, més igual, més lliure.
La cultura ho pot solucionar. És humana, és nostra.
La cultura ho pot empitjorar. És humana, és nostra.