Per exemple, el “jo” amb la “consciència del jo”. És cert que, sovint la filosofia no ajuda gaire: “Cogito, ergo sum”. És a dir, el fet que jo sigui conscient del meu pensament assegura que efectivament existeixo. És a dir, si no existís, no podria pensar, no podria saber que puc pensar.
Cosa que no impedeix, és clar, que hi hagi coses (moltes, algunes d’elles intel·ligents) que no tenen consciència: pensen, però no ho saben. Fan, però no ho saben.
Encara, hi ha gent que confon coses.
Per exemple, pensar que si soc conscient, ho soc tota l’estona. Per exemple, pensar que si soc conscient, ho soc de totes les coses que em passen.
Direu que és obvi, que tots sabem que sovint no som conscients: dormint, per exemple, o en altres estats alterats… Sí, ho sabem.
Direu que és obvi, que tots sabem que, mentre pensem en alguna cosa, deixem de pensar (i de dedicar atenció a moltes altres. Sí, ho sabem, i sovint baixem la música del cotxe per poder fer més atenció a la carretera…
Però… Sí, hi ha un però, probablement més d’un, perquè hi ha gent que confon coses.
Per exemple: sovint parlem. Parlar és una activitat complexa, que reclama tota (o quasi tota) la nostra capacitat mental. Això implica que, normalment, abans (o mentre) parlem, estem pendents del que diem, del que ens preparem a dir. I aquest fet, reflex de la nostra limitada capacitat mental (la nostra capacitat mental és molt gran, però és limitada), ens fa identificar pensament (acte mental) amb llengua (objecte producte del nostre acte mental). Llavors, hi ha gent que identifica llengua i pensament, i diu que no hi ha pensament sense elaboració lingüística (i, per tant, que “pensem” en una llengua i no en una altra, perquè aquesta mateixa gent ha decidit que no podem parlar en dues llengües alhora).
A veure, gent: sovint pensem sense parlar ni preparar-nos per parlar.
A veure, gent: sovint pensem sense ser conscients que estem pensant.
Sí, és cert: hi ha gent que, de vegades, o sovint, tradueix la seva autoconsciència a llenguatge, per poder demostrar, davant dels altres, i davant de si mateixos, que existeix. Però això no li passa a tothom, ni li passa sempre a la gent que li passa. Ni tots som narcisistes que necessitem veure’ns en la mirada dels altres, ni els narcisistes ho son sempre.
No sempre que pensem parlem.
No sempre que parlem pensem.
La llengua no forma part de la nostra consciència, és obvi, ni de la nostra identitat, cosa que també és òbvia, tot i que sigui molt discutida, precisament per la gent que busca la seva identitat en el reflex de la gent que parla la seva mateixa llengua. És a dir, la gent que busca la seva identitat (i la troba) en la negació de cap connexió espiritual amb la gent que parla altres llengües.
Perquè és cert que, si la nostra llengua forma part de la nostra identitat grupal i cultural, hi ha en el món tants grups i cultures com llengües, cosa que no estaria malament si no impliqués que no hi ha una identitat humana, ni una cultura humana.
Diuen: Parlo, ergo soc diferent. Parlo, ergo soc millor. La meravella cultural humana és que això no és cert.
Penso com a home. Parlo dins d’una cultura, una entre moltes. El pensament ens fa iguals, no deixem que la llengua ens faci diferents.