Més a prop dels 80 que dels 50.
No és la meva una vida especialment llarga, en el temps que vivim. Confio morir-me més a prop dels noranta que dels 70, i, de vegades, no dubto que passaré la ratlla màgica dels 90. O dels cent.
Bé.
Avui, gener del 2026, ha fet fred. Ara ja és de nit, però durant el dia he tingut sol. Ara duc un jersei no gaire gruixut, i a la nit compto amb una vànova blanca, nova. No tinc fred.
Fa quatre mesos, posem cinc, feia calor. Al llit hi tenia, per tenir-lo, un llençol fi, que sovint quedava arreplegat a una vora, inútil, innecessari. Feia calor.
Quan feia calor, suant al llit a la matinada, recordo ara, vaig voler imaginar-me el fred. Un amic meu llegeix, a l’estiu novel·les nòrdiques on hi ha un metre de neu a tots els carrers. Diu que li ajuda a mantenir la calor a ratlla.
Ara jo imagino aquells dies llargs i densos de calor, termòmetre a 36 o més, sensació a 38 o més… Busco el mateix efecte, és a dir, l’efecte contrari.
No funciona. No sé al meu amic: a mi no em funciona. Potser perquè no arribo a imaginar-me fred al juliol ni calor al febrer. No puc, recordo que ho he viscut, però, sinó fos per la memòria, no m’ho creuria. La memòria.
Puc confiar en la memòria?
Recordo la calor? Crec que no, crec que recordo el que aquells dies llegia sobre la calor. Les converses amb les veïnes, al carrer: “És que no es pot sortir de casa”, “Nosaltres encara rai, ens passa una mica de fresqueta de la part del pati…”, “Si no fos per l’aire…”
Crec que no recordo la calor, una sensació que ara m’és tan estranya com qualsevol altra que no hagi viscut mai. No puc veure el color “versell”. No puc sentir la sensació de volar com volen les àguiles. El meu jo és limitat a les sensacions que el meu jo pot considerar.
Hi ha coses del meu passat que no recordo. De quan era petit. Fins i tot, coses que he viscut de gran, amb trenta o quaranta anys, i la gent em diu que les he viscudes, i jo no les recordo. No recordo la primera vegada que vaig volar en avió: gens. Sé que va ser de Sevilla a Barcelona, quan feia la mili. Ho sé. No ho recordo. Cap detall, ni un.
I si ho recordés, què? Seria millor? Vull dir: el meu jo que no recorda és millor o pitjor que el meu jo que ha oblidat? Diuen que l’oblit és senyal d’un trauma. Diuen. Ho diuen, no sé si ho saben. I, si tenen raó: què canvia? Continuaria sent jo el mateix jo si no hagués oblidat? Els meus records són o no són part de mi? De quin “mi”, del que era llavors, quan vivia el que no recordo, o del “jo” que soc ara mateix, el que no recorda però sap?
Em culpen, persones que estimo, de coses que vaig fer fa deu o vint anys. Coses que jo no recordo. No els puc dir que no recordo el que els va fer mal, perquè faria l’efecte de buscar una excusa. No he demanat disculpes, crec (no ho recordo), del que no recordo. Com ho podria fer? Mentiria.
Perdonar-se a un mateix d’allò que feies fa quaranta anys de vegades és difícil. El meu jo-33, per exemple, va fer coses que el jo-67 o el jo-68 no han perdonat, i que el jo-69 té a la llista de deures.
Perquè no les he oblidat.
Alguns consideren que la consciència, característica fonamental de la espècie humana (i potser d’altres espècies) és, a més de fonamental, una benedicció. Sense consciència no tindríem personalitat, sembla. O seria una personalitat tan lligada al present que no ens serviria de res.
Recordar va bé per tornar a casa. Però, i si no vols tornar a casa?
Recordar va bé per gestionar venjances, per agrair amors, per mantenir presències ja prescrites. Recordar va bé per viure amb els altres.
Necessito recordar, per ser jo? Tots, de nens, hem tingut la fantasia de l’eternitat. Crec que és un concepte difícil d’entendre. De què em serveix tenir tants “demà” com vulgui, si no recordo els “ahir”, i he de perdre, ja mateix, mentre els escric, tots els “ara”?
De què em serveix que em recordin, si jo no els puc recordar a ells? Per què han de perdonar-me el que no recordo? Tinc, jo, alguna cosa a veure amb qui ha construït en el seu jo una colla de records on apareix la meva figura?
La vida és difícil mentre la vivim. Viscuda, és més fàcil gestionar-la, reconstruir-la. El perviure és fàcil de construir, perquè és imaginari. El present és difícil, però és. No ens cal recordar el que sentim, no ens cal reconstruir l’amor que els amics ens ofereixen, no necessitem fingir l’amistat que oferim als altres.
El present és la vida, si la vivim. La vida és, en cada moment, el que volem que sigui i es construeix amb sentiments. Els sentiments es construeixen amb i en la vida: si la vivim.
No vull ser etern. No m’importa saber que moriré algun dia. El que em sabria greu és haver-me de morir ara.