Llegeixo, no sé on, que un tal Trump ha instruït als seus policies patriòtics detenir i expulsar del país els camioners que, mentre condueixin, parlin malament l’anglès.
L’anglès no té, en principi, problemes de desaparició o de manca d’ús. En principi. Depèn. Perquè si un camioner, sembla, té la barra de no parlar-lo bé, està causant un problema de difícil solució: no perquè no el parli, sinó perquè no el parla bé. No perquè no es faci entendre, sinó precisament perquè parlant-lo malament, es fa entendre.
Diuen els economistes que en una grup social, la moneda dolenta (falsa) fa fora la moneda bona (la legal).
La gent no parla malament per mania o per deixadesa. Ho fa, entre moltes altres coses, per comoditat, per facilitat. Fer les coses bé costa més que no donar importància a fer-les bé o malament.
Trump pot iniciar una guerra contra l’anglès mal parlat perquè, en realitat, està iniciant una guerra contra els migrants americans que no son WASP. O que son negres (no cal que ho siguin del tot, només cal que ho siguin una mica). Trump no té por que disminuexi l’ús de l’anglès, sinó que augmenti la gent (la gent no WASP) que el parli (per definició, malament).
A Catalunya, ara, molta gent té por que disminueixi l’ús del català. No hauria de tenir por: no es té por dels fets, sinó dels perills. L’ús del català disminueix. Està molt clar. El problema no rau en el problema, sinó en la solució. M’explico.
Diuen que, el segle passat, la dècada dels anys 30, els generals francesos, que havien perdut la primera guerra mundial, no tenien por de la guerra que tothom veia venir, perquè havien après dels seus errors, i ara la guanyarien. Però ningú, sembla, no s’adonava que els generals havien estudiat com guanyar la primera guerra mundial, i la que estava a punt d’arribar era la segona. I, naturalment, també van perdre la segona.
I és que tenien no un, sinó dos problemes. 1: Un país veí els volia fer la guerra. I 2: Creien que tenien la solució al problema núm. 1.
S’estan prenent mesures per pal·liar la desafecció dels habitants de Catalunya a la llengua catalana. D’això ja en sabem: des de la Renaixença, fins i tot des d’abans, a Catalunya, les classes preocupades pel futur del país s’han preocupat per la llengua. Al segle XIX, el català no tenia un sistema ni únic ni coherent d’escriptura. La Normativa tenia forats per tot arreu (en realitat no hi havia una Normativa reconeguda ni establerta). Llavors es va construir una normativa, que era el primer pas, i es va iniciar una política cultural per fer que la gent volgués aplicar-la. I, en bona part, es va aconseguir. La gent se sentia orgullosa, cofoia, de tenir una llengua prou digna, una llengua respectable, una llengua que podia entrar en competència amb les llengües del seu entorn, fins i tot el llatí i el francès. Amb més dificultats, el català podia mirar als ulls a l’alemany i tot.
La gent se sentia guanyadora. Tenia una cosa que feia un temps no tenia; fins i tot una cosa que li havien assegurat que no tindria mai. Fins i tot, al cap d’uns anys, la missa ja es va començar a fer en català, no en llatí.
Però ara (perdoneu-me la llarga digressió), tornem a tenir un altre cop el problema. La llengua, en competència amb totes (totes!) les llengües del món (benvinguda globalització), té un problema seriós de manca d’ús.
Perfecte, diuen els (milers de) filòlegs: tenim la solució, i tenim eines per aplicar-la. Una de les primeres mesures que s’han anunciat ha estat la d’augmentar la disponibilitat de places de formació en llengua catalana per a adults. Perfecte! Perfecte, perquè sembla que ja feia temps que s’havia detectat que l’oferta de cursos actuals era molt deficitària. És a dir, que hi havia molta gent que es volia matricular a un curs i no podia.
Perfecte, si no fos que, ara, no és aquest el problema. El problema no és la gent que ja volia aprendre català, sinó la gent que no en té cap interès, ni ara, ni fa dos mesos, ni la primavera vinent.
Perfecte, si no fos que, ara, el problema no és aquest. Perquè fa ja una colla d’anys que, amb immersió (o sense), tothom que ha fet l’ESO a Catalunya té (se suposa) el coneixement necessari de català.
No, no calen cursos. Ni cursets.
I per què fem cursos i cursets? M’explico amb una comparació: si us treuen punts del carnet de conduir perquè us han enxampat massa vegades anant per damunt de la velocitat permesa, us faran fer un curset (o dos) per dir-vos que “no es pot circular per damunt de la velocitat permesa.” És clar, resulta que no ho sabíeu. I com ara ja ho sabeu, problema solucionat.
Tornem-hi: fer cursets és com buscar les claus vora del fanal del carrer, i no a l’altra banda, on us han caigut a terra, perquè a la vora del fanal hi ha llum, i a l’altra banda, no.
Però no patiu. Si us he fet arribar fins aquí, no és per deixar-vos penjats. Tinc la solució. Vull dir la bona.
El que passa és que aquest text ja és prou llarg, i deixaré la solució per a un altre dia. La posaré, quan la tingui escrita, aquí.