13 de juliol del 2026
Fa uns quants anys, hi havia un poeta que deia: “Al meu país la pluja no sap ploure.” I ho explicava: “O plou poc o plou massa.” I seguia la pregunta retòrica: “Qui portarà la pluja a escola? Qui li dirà com ha de ploure?”
Podríem omplir un curs de qualsevol nivell educatiu només parlant dels temes que aquest poema planteja. Començo:
- La pluja “no sap…” Els fenòmens naturals han de “saber”, o “saben”? No, és clar que no, i el poema és irònic, és clar. Però no és ironia dir que “plou poc o plou massa”. Tampoc no és una dada, ni és un fet científic: és una opinió. Plou poc o massa segons el criteri d’algú… que no és la pluja. La pluja plou, exactament, i en cada lloc, com ha de ploure. Ni més ni menys. La natura produeix uns “moviments” d’acord a uns condicionats, a uns fets variables, que deriven d’uns altres fets, etc. Estem en la disjuntiva cultura/natura. La natura és el que és, i la cultura és el conjunt d’alteracions que l’espècie humana ha establert per tal de modificar la natura de manera que sigui més favorable al que necessita o vol l’espècie humana.
Dir que la pluja no sap ploure vol dir que nosaltres no sabem com fer que plogui com nosaltres volem. De fet, millor, perquè tampoc no sabem si volem que plogui o no… - El poema és, doncs, històricament, anterior a la preocupació per l’ecologia, o al que avui entenem per l’ecologia, que, resumint, intenta modificar aquella idea vella segons la qual la Terra estava al servei de l’Home (idea bíblica), i substituir-la per la idea que l’espècie humana forma part integrant de l’ecosistema. Al mateix temps, hi ha dues idees subsidiàries més o menys explícites:
- Que l’espècie humana no té “dret diví o natural” de domini, ús i aprofitament de la resta de l’ecosistema en benefici propi
- Que actuar com ho està fent és un suïcidi clar
(Tercera idea, potser la més important):
- Que la nostra societat ha trobat la manera de modificar la consciència col·lectiva sobre les creences comunes (el sentit comú).
- Que el mecanisme és l’educació o l’aprenentatge (el que sigui que se suposa que es fa a l’escola).
- Que la transmissió de coneixement que es pretén fer a l’escola és efectiva. Que aprenem, vaja, el que ens ensenyen i que ja no ho oblidem mai. Que les capacitats i coneixements de la nostra cultura es poden transmetre en un procés del que anomenem “estudi”. (Etc.)
- Que l’adquisició de coneixement (si es produeix), té una relació directa sobre la modificació de la conducta. Per exemple, per deixar de fumar només cal saber que cal deixar de fumar; per exemple, per no anar a 200 km/h amb el cotxe només cal saber que està prohibit, etc. etc. Moisès va escriure les taules de la llei perquè no confiava en la transmissió de coneixement, però si confiava en què, davant d’una norma, tothom la compliria.
Encara aprenem a llegir i escriure seguint el mètode babilònic. I, en bona part, funciona, perquè, a un nivell elemental, la gent que ha après a llegir i a escriure, saben fer-ho.
Però… ¿serviria l’escola per ensenyar la pluja a ploure? ¿serviria l’escola per ensenyar els virus que no ens han de fer mal? ¿serviria l’escola per aprendre que les dones i els homes hem de tenir, en la nostra societat, els mateixos drets? ¿o per adonar-nos-en que vivim en una societat injusta des de la base, i no estem fent res per millorar-la, tot i que ho podríem fer, i no seria gens difícil?
Resumint:
Qui li dirà a l’escola què ha d’ensenyar, i per a què ho ha de fer?
Qui li dirà a l’escola tot allò que no ha d’ensenyar?
Qui ens recordarà que els mecanismes per modificar la consciència col·lectiva ja existeixen, i son, entre altres: la religió, el servei militar obligatori, els espectacles de masses, el repartiment discrecional de privilegis, la literatura, o part d’ella, internet o la majoria d’internet, etc.