13 de març del 2026
Si jo fos deu, em faria una illa deserta, envoltada d’aigües lluentes i benvolents, transparents, no gaire fredes.
Les platges no serien platges de sorra plana, sinó erms foradats de roques esmolades, on ni els crancs més indigents volguessin trobar-hi refugi. La sorra plana, sabeu, és molt més viva del que sembla. No li fa el pes al deu que imagino, el que prefereix illes desertes.
I què hi faria? Res. No cal. Una illa deserta no necessita cap lloc. És un lloc. Si el deu hi distingeix un lloc (posem per cas, per fer-hi una capella), la illa es comença a poblar. I el poblament, sabeu, no li fa el pes al deu que imagino.
Per tant, res.
Sembla absurd, fer una illa per no fer-hi res.
És difícil posar-se en el pensament d’un deu sol, omnipresent, omniscient, omnipotent, etern. Mut (és clar, està sol, amb qui ha de parlar; per a què o per a qui ha de fer cap soroll), sord (més o menys igual, però… )
Però: les onades de l’aigua contra els penya-segats, els sospirs del vent entre els penya-segats… Potser hem de pensar que el deu no deu ser sord del tot.
En tot cas, sol. En una illa deserta? No. En qualsevol altre lloc. En una illa deserta, no. Ni crancs, ni ocells, ni bèsties escatades del mar, ni bèsties crustàcies del mar.
Ja veieu, si jo fos deu i em fes fer una illa deserta, seria un deu poc raonable.
Un deu, si la vol, vol una illa amb algú.
Amb qui? depèn del deu. Si li agrada discernir, filosofar, raonar, argumentar, amb algú que vulgui argumentar, raonar, etc. Queda indecís si ho ha de fer amb millor eficàcia que el deu. Admetem que, fins i tot per als deus, no guanyar una discussió ben intel·ligent és una font raonablement interessant de plaer.
Si al deu li agrada menjar… Jo li aconsellaria dues companyies: una per cuinar, i una altra per menjar. El menjar, en companyia. Com el beure, com el discernir, com el raonar…
Si al deu li agrada… El que sigui, ja veieu on vaig… La majoria o la totalitat de les coses que un deu voldria fer en una illa_deserta, són pensades per fer-les en una illa_amb_algú.
Un deu que mentre ordenava la creació del món hi va afegir una illa deserta, crec que aviat l’oblidaria. I llavors?
Llavors arriba l’espècie humana, castigada per aquell deu trapella a viure millor en societat que en solitud. En realitat, condemnada a no poder viure en solitud.
Què hi hem fet, els homes, en tantes i tantes illes no habitades que hem trobat a la terra?
(Ara ve quan m’avergonyeixo de ser home, i voldria ser deu; ara ve quan voldria ser deu, però no per la omnipotència ni la omnipresència, ni la omniomniència.)
M’avergonyeixo de la meva espècie perquè hem fet, en les illes desertes, una de dues: un castell d’artilleria, o una base d’infanteria… o una capella, normalment dedicada a la verge Maria).
Quin millor destí, per a una illa divina deserta, que ser un bastió infernal de guerra humana?
Què més adient a la humanitat pot desitjar la raça humana?