Lluís Hernàndez
JULIETA
Dida!, mare!, veniu… No marxeu…
Però no… deixeu-me sola amb el flascó de vidre…
Tretze anys fa que t’estimo, dida,
que respecto i estimo la mare, i el pare,
i aquesta casa, i el llit de nena on fa temps
que hi dorm una persona nova, una noieta
que neix, que es reconeix en cançons d’amor
i llibres i novel·les de castells i cavallers,
i no tant en les joguines velles
que l’envolten, que li han fet costat mentre creixia.
Tretze anys d’amor de dida i mare,
tretze de joguines, i vestits, i jocs d’amigues,
i ara, unes hores, només unes hores,
tot just una mirada etèria, han desbaratat la vida
i l’han refeta, transformada en ombra d’allò que era…
Transformat en ombra allò que era, per la claror
excelsa de la flama nova de l’amor serena…
Amor meu… Uns ulls, unes mans de joventut aliena,
una promesa desbordant de joia… i patiment.
Plora el meu cor per la nena innocent que ja no hi és,
plora el meu cos per la jove amoreta que m’abraça
i m’ocupa, i m’omple de riquesa i ganes i amenaça
en deixar sense sentit de vida plena tot allò que tenia…
No hi ha res fet.
Puc ser encara una jove de casa, preocupada per la
vida i la mort de la família, puc desitjar la mort dels Montagú,
puc acceptar els benaurats designis del meu pare,
que m’estima, de la mare, que em recolza i que m’enveja,
puc sentir-me de casa i convertir-me en l’esposa clara
i noble que acarona les galtes de les filles i neteja els rínxols dels seus fills,
mentre la ciutat en festa li ofereix respecte
i proclama en versos llargs la bellesa primorosa que l’adorna…
Puc, estimat Romeo, oblidar-te encara.
Puc menystenir la crida heroica dels deus que han escrit
per a nosaltres dos la història malaurada i tràgica dels
amants que busquen, en la lluita mundana i terrenal,
una escala divina que els projecti i els escrigui
com a mestres i exemple tràgic de l’impossible amor,
perquè ni els deus baixen ja cap a la terra,
ni els amants com nosaltres poden fer-se nous estels del cel.
També puc, desconegut Romeo, estimar-te encara.
Puc aprendre del futur per viure ara.
Puc llençar-me a l’infinit incert d’una mirada…
Puc beure d’aquesta medecina clara,
que em durà, dos o tres dies, a la tomba
on el meu cosí, que jo no volia veure mort,
ja es disgrega, ferit de la teva mà, en humors
i en ossos que es fondran en la terra humana.
| OPCIÓ A | OPCIÓ B |
| Puc baixar a la tomba fosca i pudent, on esperaré, adormida, que tu em busquis. On esperaré, sense temps i desarmada, la resposta del teu amor incombustible. Seré, esperant-te, suspesa de vida, suspesa de mort, com gateta indefinida fins que algú la miri, la teva esposa amada… Vindran poetes i ens cantaran la història, el teatre proclamarà al món la nostra glòria… T’espero en la tomba, no ferida d’espasa, sinó d’amor plena. Per a tu, Romeo, beu la poció Julieta… Romeo, sí, la teva esposa, que t’espera. | O bé, Romeo, tancaré en un bagul de ferro i fusta el record d’aquell amor de nena insomne, il·lusionada, cega… Que va ser i no va seguir… Que es va encendre i extingir… Tu has marxat a l’exili, jo tornaré a tancar-me a casa meva, i estimaré el meu espòs quan déu ho vulgui i rebré els fills que el deure conjugal em porti, i moriré, desconeguda i lliure de sonets i de pel·lícules, i de poetes que no es fixaran en mi, ni en tu, humans, feliços, innocents, no mereixedors de dols, ni de cançons, ni de records ni drames. Romeo, sí, feliç i sense drama. |