Sí, he escrit “Maria”, seguit de dos punts “:”. Podria haver posat una coma al final, i hagués estat més proper a l’endreça d’una carta. No ho he fet, no és una carta.
Escric en contra de, escric tot i que. Escric lluitant contra el silenci; escric tot i que la tremolor em belluga els dits i em costa d’encertar la tecla que vull; escric tot i que hi ha una voluntat en contra de llegir el que escric.
Silenci. Maria m’ha demanat, exigit, imposat silenci. D’acord, ho accepto, amb dolorosa consciència, en una absència inimaginada. Totes les absències no hi son abans d’arribar. Cap de les barreres s’erigeix abans de ser erigida. Tots els instants són recents, absoluts, nous. Les coses, abans d’espatllar-se, funcionen.
Algunes coses, quan s’espatllen, ens revelen que ja no funcionaven.
Maria és un nom propi. Maria va fer dues coses, una abans de l’altra. Primerament, va decidir deixar obsolet el nom: Maria va deixar de ser el seu nom. En segon lloc, però al cap d’un temps, em va indicar, amb fermesa exquisida, que no volia que li dirigís la paraula.
Zero.
Silenci.
Absència.
Qui és Maria? Tinc dues respostes:
- Maria no és.
- Maria és qui era abans, abans de deixar el nom, abans de barrar els camins.
Una Maria, la que no és, no és. A tots els efectes, especialment pel que fa als desitjos, als sentiments, a la voluntat, a la vida… no hi ha Maria.
L’altra Maria és tan real com el Lluís que jo era fa uns anys. Som, Maria i jo-d’-abans, unes quimeres barreja d’oblit i record, d’imaginació i certesa, de nostàlgia i vergonya.
Hi ha una altra Maria, una tercera.
La que imagino jo ara, la que construeixo ara. A aquesta Maria_3 escric.
No em llegirà perquè no pot. Les altres maries, ja no existeixen, no em llegiran.
Escric, doncs, per a mi, per als meus fantasmes, per als meus neguits.
Ningú no em pot reclamar silenci, aquí. Ningú no pot sentir-se ofès ni sentir-se atret, ni sentir-se oblidat. [Potser cal dir-ho: en el món on existia el binomi Maria i jo, existien molts altres binomis acabats en -i-jo. Alguns bons, alguns positius, alguns desdibuixats, alguns vergonyosos, alguns imaginats. No parlo aquí d’ells. Només parlo de Maria.]
Soc insensible? Inhòspit? Desagraït, desagradable, repel·lent?
Potser sí. És a dir, no!
Perquè si això no ho llegeix ningú, no produeix cap efecte ni defineix cap estat d’esperit.
I si ho llegeix algú, i no és la Maria, no escrivia per a aquest lector.
I si ho llegeix algú, qui era la Maria, llavors el fosc silenci negre de l’absència s’està començant a diluir, i a esborrar els seus efectes.