Ahir vaig passar per la Via Laietana de Barcelona.
Hi passaven cotxes. Molts. Hi havia semàfors en vermell. Molts.
Molta gent amunt i avall. I molta gent creuant, d’una banda a l’altra.
Fa uns anys, la Via Laietana no existia. On ara hi ha cotxes i gent i semàfors i botigues i hotels i lloc per on passen els cotxes i llocs per on passa la gent, hi havia cases i carrers. Eren cases petites, per a gent petita. Eren carrers estrets i torts i foscos i bruts, on hi passava la gent que vivia en aquelles cases petites, brutes, fosques i desordenades.
No hi havia els grans edificis que ara dibuixen un perfil de ciutat moderna (moderna del segle XIX). Probablement no hi havia remor del trànsit, perquè un carro arrossegat per una mula cansada no fa tant soroll com un cotxe, o dos, o cent…
Què hem guanyat? Què hem perdut?
Si hem d’anar de l’eixample al port, hem guanyat temps. Si ens cal contractar una hipoteca, o dipositar un paquet de bitllets en un compte, o si volem passar una setmana de vacances en un bon hotel, o si ens apeteix gaudir d’un cafè a l’estil americà, o si ens apeteix quedar-nos quiets i veure passar gent elegant, ara ho tenim millor.
Si ens apeteix viure en una casa amb un lloguer raonable, o entrar en un cafè o una taverna a xerrar una estona amb els veïns, si ens apeteix sentir-nos que formem part d’un barri, i no ens preocupa gaire si hem de passar per sota d’un balcó on hi ha roba estesa, si no ens preocupa gaire que la canalla que juga ens llenci una pilota bruta de fang, si no ens molesta gaire l’olor de sardina fregida o de col bullida o sentir com plora una criatura de bolquers, hem perdut.
Una avinguda ampla sembla neta, sembla satisfeta, moderna, elegant, pròspera, feliç, sembla un lloc on la gent atrafegada podrà seure a dinar en una taula parada amb gràcia i podrà fer una copa o dues de bon vi, i un cigar. I un aparell musical, innovador. I una migdiada (fins i tot amb la minyona) abans de sortir al casino a acabar de lligar aquell negoci.
Un barri estret, fet sense ordre, ni cap gust, no sembla net, tot i que més de la meitat de la gent que hi viu no deixi de netejar ni un moment. No és modern, ni elegant, ni s’hi guanyen fàcilment diners, i les taules no tenen estovalles, ni vi del bo, i el conyac és de garrafa. La migdiada produirà més i més canalla (més boques, i bolquers…) i poca cosa més… Això sí, música cantada i pròpia, i rialles… La gent, sovint, hi viu prou feliç.
Hi ha carrers per passar-hi i anar d’un lloc a un altre; per anar de compres, passejar, mirar, lluir-se, ser vist.
Hi ha carrers per poder sortir de casa quan ens cal anar a la plaça o a un altre carrer. Hi ha carrers que són. Hi ha carrers on només hi viu gent pobra, perquè els rics han buscat uns altres barris i els que no volen saber que són pobres han oblidat el que volen i per què viuen.
Hi ha carrers que serveixen per tenir pressa per creuar-los. Hi ha carrers on al vespre les finestres de les cases son marcs de llum encesa, però sense imatge, com si el pintor hagués dibuixar el fons de l’escena, però hagués oblidat els personatges.
Hi ha carrers on de nit hi ha fanals ben rics que fan llum als racons. On llueixen les joies i les sabates, on se sent la música festiva dels locals i les mirades prometen plaers incontrolats.
Hi ha carrers on en els llits la gent dormida té fred a l’hivern i passa calor a l’estiu, i se sent el cunyat de la veïna, que ronca, i se sent quan el veí s’aixeca a les fosques buscant l’orinal…
I alguns desitgen tenir una mica més de benestar i silenci i dormir bé i no tenir gana ni haver-se d’aixecar abans que surti el sol.
I alguns d’aquests, confosos, confonen tot això amb tenir un carrer més ample, i parets de pedra i luxós insomniables…
I llavors no es queixen quan els senyors alcaldes promouen un carrer recte i ample, i prometen netedat i llum, i no diuen que no hi cabran ja més les cases. Les cases dels pobres, no.
Això sí, que deu ens lliuri de tenir una dona alcaldessa, una dona que no tenia la classe que (sembla) cal tenir per poder ser alcalde. Perquè aquella dona serà tota desordre, i no es podrà circular en cotxe amb elegància, ni passejar tranquils per carrers de vianants amb bici (mare de déu, com molesten les bicis!)…
I potser sí que tenen raó, que ser alcalde o alcaldessa se n’ha de saber. I els senyors de tota la vida, no en tingueu dubte, en sabien: sabien el que feien. Feien el que volien fer.
Volien fer carrers on no hi calgués viure gent.