4 de juny del 2026
Hi ha un gat (potser és una gata) de color indefinit (no és negre) caminant esvelta, tranquil·la, quasi distreta, en una paret estretíssima que separa dos bocins de terra que miro des de la meva finestra.
En una tàpia llarga i estreta, maldestra, oblidada de qui la va fer, que fins i tot potser ja és mort, només hi ha un camí. De banda a banda, d’un costat a l’altre.
Podria la gateta canviar de sentit en algun moment i refer les passes per tornar al lloc d’on ha sortit. No ho sabem.
Podria la gateta llençar-se al terra (en un qualsevol dels dos costats que la paret defineix) i seguir caminant… ? O, des del terra, en un salt humanament impossible però trivialment gatú, tornar a pujar, recuperar el finíssim camí i seguir marxant com si no hagués passat res? Sí.
Sí, ho pot fer. Sap que ho pot fer? No ho sabem. I, si ho sap, no sabem si per a la gata el “saber” té una consciència cognitiva com la nostra, o inferior… O superior… O, simplement, diversa.
Puc entendre, concebre, una paret sense gat. Entenc gats sense parets. Però entre una paret sola i una gata sola hi ha un territori cognitiu enorme.
La paret, decididament, no pot, en vida meva, moure el seu embalum i situar-se més enllà, o més a prop. Potser no ho pot fer (moure’s de llocs de lloc, vull dir) mentre sigui viu l’home que la va fer, o potser mentre sigui viva la dona que la va imaginar, que la va voler), o potser ara ja no, perquè aquells home i dona ja no son vius. Costa d’entendre un pensament pensat per una entitat viva que ja és morta que no desaparegui amb la vida del seu productor…
No sé si el gat té sentit, sentiment, solidaritat, ressentiment, odi, trasbals, por… I de què li serveixen o servirien… Caminaria sigil·losa i felinament, com camina, la gata si se sabés ignorant del futur?
No parlo de la gata, és clar, ni de gats en general. Tampoc parlo només de mi.
No sé què vull trobar al final de la paret estreta on camino. No sé si llençar-me a una banda i seguir el camí pel verd i l’aigua i els altres animals grans i petits, visibles o no, que hi imagino… No sé si fer-ho em faria més llest, més noble, més home… més gat?
I aquest més o menys, qui el jutjarà? La meva raó, el meu hipocamp, la meva imaginació?
De vegades, em sé aquella filla noble condemnada a saber i a no ser escoltada, o a ser escoltada i no ser creguda…
De vegades, em sé, i sé que no importa si soc, o he estat, ni si aviat seré, o mai.