Al·leluia!: És un crit d’alegria. Una expressió explosiva, tres, quatre, cinc síl·labes en una, les vocals i semivocals allargades, consonants laterals, líquides, és a dir, que flueixen llargues, que duren, que romanen en el silenci que segueix, mentre perdura l’alegria, la joia, el benestar satisfet. Personal, o col·lectiu, com unió de persones. Comunió vol dir totes les ànimes juntes.
Al·leluia!: ai, és també una resposta marcada. Obligada. Comuna, redundant. Unívoca: no hi ha cap opció, cap dubte. Obedient, resignada. El sacerdot, o el profeta, o l’il·luminat, o el savi, proclamen la veritat. El poble, contagiat, obedient, respon, només respon. Tots, totes. Vull dir: tots i cadascun. Unànime, que vol dir una sola ànima. L’ànima del grup, on totes les individuals es perden i conflueixen.
Som una espècie estranya.
Parlem, fem paraules. Podríem parlar sense inventar paraules noves, però no deixem d’inventar-ne. Podríem tenir una paraula per a cada cosa, un signe oral o escrit per a cada sensació, sentiment, idea, voluntat, cosa, coseta… Però barregem. Tenim diverses paraules per a la mateixa idea. Posem diverses idees sota la mateixa paraula. Barregem.
No deixem que passi el temps en va.
Una paraula, a partir d’un moment, pot voler dir el que ja deia, i també el seu contrari, o una cosa que no té a veure amb cap de les dues. Per exemple, “liberal”, o “popular”. Qui “creu” pot ser un creient, beneït per la gràcia de la fe, o un innocent, beneit que ignora la seva ignorància, o un conformat obedient, o un descentrat convençut de la seva vàlua, de la seva bellesa…
Un pont uneix i separa. Una passarel·la és un camí disponible, o una fugida incerta i perillosa.
Un pas endavant (o en qualsevol direcció) construeix futurs possibles, i destrueix molts més futurs que hem fet inviables.
Les paraules son la poma sagrada del nostre arbre de la ciència. Som els creadors, els déus de les paraules. Son la nostra obra més gran, més productiva, més perillosa, més petita i constant, àtom, partícula elemental. Tota paraula, també, duu en ella la serp que ens temptarà de menjar-la.
Els humans “quedem per parlar”. Si quedem fer per una copa, parlem amb la copa al davant. Si ens besem, interrompem el bes per parlar, ni que sigui per dir fal·làcies, o veritats absolutes (per exemple, “t’estimo”).
Necessitem paraules, i parlem, per mentir, també. Per ofendre, per insultar. Humiliem amb paraules, que sovint fan més mal que pedres.
I, dites, desapareixen, s’obliden, o no es reconeixen… “Mal haya quien en palabra de hombre fia”.
Semblarien, si no fos que ho són, humanes.