15 d’abril del 2026
Els comtes d’un petit llogaret europeu són vampirs. Tots.
A totes les catedrals gòtiques hi ha un personatge malgirvat que viu invisible entre els terrats i les golfes.
També són invisibles, especialment per als seus marits, els afanys espirituals i sentimentals de vegades quimèrics de les esposes en les cases de la burgesia benestant de les ciutats europees.
Invisibles, que no inefectius. Invisibles, i dolorosos i no poc desestabilitzadors del benestar familiar i social.
Coneixem perfectament la filosofia espiritual i el caràcter més íntim de l’ànima russa. Entenem i denunciem la perversió picaresca que afecta els originaris de la península europea més propera a les costes africanes.
Gràcies a la literatura, també a casa nostra entenem i denunciem les indolències territorials i atàviques que mouen o immobilitzen els habitants de les terres rurals del nostre país, a diferència de la lluminositat de les ciutats, la qual llum sembla que és capaç l’ofegar la brutícia, la foscor, la pluja química dels barris industrials de les ciutats, que no són, sembla, com les que descrivia magistralment Mr Dickens.
La literatura.
Coneixem les passions tel·lúriques del món rural perquè hem pogut llegir obres sobre el món rural escrites per escriptors urbans. Sabem de la psicologia femenina de les burgeses europees perquè molts escriptors que imaginaven la psicologia i imaginaven les dones en parlen a les seves novel·les. Si els dos o tres novel·listes russos de referència haguessin estat suïssos, o belgues, les profunditats de l’ànima suïssa, o belga, s’estudiarien en les aules de filologia, i no les de l’ànima russa, que no ens mereixeria cap interès.
Diuen que la literatura ens pot ajudar a estudiar i conèixer el nostre món. Això no vol dir que la literatura ens ajudi a estudiar i conèixer el nostre món. Especialment en el cas dels lectors que, per estudiar el món, es dediquen a llegir novel·les.
I és una llàstima, perquè la literatura segueix sent una de les millors eines que té la nostra cultura per difondre i definir els tòpics culturals amb què formem la nostra visió del món: la gent del sud no vol treballar, la gent del nord és irascible i avara. Els espanyols són pícars i estafadors, els catalans garrepes i egoistes, els aragonesos, tossuts, els andalusos, indolents…
Som part d’una generació que diu que la joventut no llegeix i es refugia en el món imaginari d’internet, i denunciem que, morts nosaltres, haurà mort el teatre, el cinema, l’òpera, la poesia… Sense voler ser conscients que fa molt de temps que no llegim ni un punyetero llibre, que considerem erudit un youtube de cinc minuts, o que seguim subscrits a diaris que contenen vaticinis de futur sobre la nostra vida en base a la posició en unes esferes celestials mil·lenàries d’uns cossos celestials imaginaris…
Ai!