Ser demòcrata comporta una bona dosi de fatalitat.
M’explico. Ser demòcrata consisteix a desitjar que el sistema de decisió col·lectiva dins d’un grup de persones respectarà les preferències de cada una de les persones que el formen, sense donar més importància a unes sobre les altres.
Això és molt difícil: algunes persones saben manifestar amb benevolència o gràcia els seus desitjos, altres no tant. Algunes persones saben manipular les voluntats alienes, altres es deixen manipular amb certa facilitat. Tots tenim prejudicis: a favor de la bellesa, o en contra; a favor de l’estatura, o en contra; a favor de l’olor corporal, o en contra. Jo puc procurar, per motius ètics, no deixar-me influir pels meus prejudicis… ara bé, ¿tinc dret a exigir-ho als altres? Perquè els prejudicis formen, també, part de les motivacions amb què els altres construeixen les seves preferències. Tinc dret a menystenir l’opinió formulada per una persona, al·legant que aqueixa opinió està basada en prejudicis?
Tinc dret jo, pel fet de tenir el do de saber expressar-me amb una certa gràcia i contundència, a erigir-me en portantveu de qui no té el do de la paraula?
He de renunciar jo, pel fet de saber parlar en públic, a manifestar la meva voluntat amb tota l’eloqüència de què disposi, només perquè la meva opinió potser no és certa, potser no és vàlida, potser no seria la que el grup adoptaria si la meva eloqüència no hagués desequilibrat el sentiment col·lectiu?