Un quartet de corda té cinc instruments. Vull dir, quan en un escenari hi ha, tocant, un quartet de corda, a l’escenari hi ha cinc instruments: els quatre de corda (violí, viola, contrabaix, cello…) i el quartet. Un quartet és un instrument format per instruments.
Una orquestra de 99 intèrprets té 100 intèrprets.
Hi ha gent que veu el quartet i no hi veu el cinquè membre. Un quartet poc integrat, o mal girbat, no té cinquè instrument. Un quartet que no està tocant, mentre no està tocant, són quatre instruments.
Aquella revolució històrica que es va produir a finals del XIX i inicis del XX, va capgirar moltes coses. Els matemàtics van entendre que hi ha conjunts (quartet de corda) que estan formats per elements que no són conjunts, sinó elements (binomis instrument-intèrpret), i hi ha conjunts (orquestra) que poden estar formats per elements que també són conjunts (orquestra formada per cor i orquestra, i també orquestra formada per piano i orquestra). Els psicòlegs van descobrir que la psicologia no existia encara, els físics, que no sabien física i no tenien manera d’aprendre’n. Els novel·listes van descobrir que no havien de fer novel·les… Els més antics de tots van haver d’acceptar que sí, que el número zero era necessari. Adeu, Plató, adeu Aristòtil. Ho diu la ciència: tota mesura, tota mirada, altera l’objecte que es mira.
Edgar A Poe ens va ensenyar que, per amagar una carta robada, cal no amagar-la. I, també, cal fer que no sembli una carta robada. Stevenson amagava un tresor i dibuixava un plànol. Poe amagava el plànol innecessari: i mentre la gent el buscava, deixava de buscar la carta, rebregada, penjada en un ganxo entre les factures pendents de cobrar.
Què hi ha en una bossa vella, de paper rebregat, quan ja no conté els objectes que contenia?
Potser no hi queda res, i llavors tornen a escena els neoplatònics i els filòsofs del llenguatge, i el teatre de Guimerà, i els poemes de Flor Natural. El zero torna a no existir.
Potser queda la bossa. Fins i tot buida. I potser, llavors, descobrim que nosaltres som la bossa. O una bossa. El zero existeix.
Si existim (ni que siguem zero) o no existim (i ens fan cendra o adob), no depèn de nosaltres, ni del que pensem, ni del que fem, ni del que vivim. Depèn de la mirada dels altres.
Ningú no ens mira sense alterar-nos, ningú no ens veu si no ens mira.
Com si fóssim una vulgar, rebregada, bruta, malgirbada bossa blanca de paper que algú ha oblidat en un racó de l’escenari.