Molt sovint he escrit coses. I n’he publicat algunes. I n’han traduït alguna… Però la insatisfacció de no haver obtingut el que volia no m’abandona. I què volia?
No ho sé. Quan hi penso, sempre arribo al mateix punt: volia (vull) escriure alguna cosa que pagui la pena d’haver escrit. No sé si és ben bé això, no sé si és cert…
Però no sé anar més enllà. Per què escric? Per dir alguna cosa? Sí, normalment vull dir alguna cosa… però no he arribat mai a trobar, rellegint-me, que hagi dit alguna cosa que pagués la pena d’haver escrit. Fer que el món sigui una mica millor? No, no crec. Suposo que un món amb coses que jo he escrit no és pitjor que un en què no hagués escrit res… Però tampoc puc dir amb certesa que he fet el món (una mica) millor.
Escric per ser llegit? Sí, és clar. No imagino qui escrigui i no vulgui ser llegit, ni que sigui anònimament. I, un cop m’han llegit, en tinc prou? Puc posar el segell de “validat” i seguir endavant? No, no puc. Si t’ha llegit un amic, vols dos amics que et llegeixin. I, encara, dos amics i un enemic… i seguim.
Desig de reconeixement, diners, honors… Poc n’he tingut, i, a més, es cura amb els anys.
I segueixo escrivint.
Coses que ningú (quasi ningú) no llegirà. Coses que no canviaran el món.
Obro el focus: per què parlem, la gent? Ahir, amb els amics, vam estar una bona estona “arreglant el món”, que es diu. Estem, entre nosaltres, d’acord amb moltes coses: el prestigi dels dictadors, l’avenç imparable de les forces del mal, el creixement insuportable de la estupidesa humana…
Fa temps que hem (quasi) renunciat a arreglar el món. Potser sí que encara, algú, farà alguna cosa, potser repetirem, en la vellesa, coses que ja vam fer (a mitges) quan érem joves… O tornarem a pensar que farem alguna cosa… sabent que no la farem, perquè no podrem, perquè, en el fons, la nostra funció en aquest teatre humà no ens permet fer gaires coses…
I mentrestant, parlem.
I ens sentim vius, perquè parlem del voler, parlem del poder i del no poder, parlem de nosaltres i de tots els altres… Parlem.
Aquesta és una de les coses que en els meus textos voldria dir, i no me’n surto: parlar entre amics ens fa ser amics. Ens fa. Parlar és viure, viure és sentir-se viu.
Parlar ens construeix. Parlar invalida aquella provocació estúpida: “Parlar no serveix de res”, i aquella altra, encara més maligna: “Parlar no serveix. És de covards. És de femelles (ho deia l’autor del Tirant lo Blanc)”.
Sempre s’ha de parlar amb qui escolti, i escoltar qui ens parli, però. No val, no val parlar amb qui ja ha parlat, i ho ha penjat en algun lloc perquè tothom ho entengui. Parlar ha de ser recíproc. Parlar no és només aprendre coses certes, ni canviar a opinions millor que les nostres mateixes, que també. Escriure, potser, és parlar amb el mateix lector que escriu. Escriure imposa una exigència de pensament, de reflexió, de creació lingüística que, si no, potser no ens obligaria… Escriure, ara penso que sí, escriure és una manera de preparar el contacte, d’avançar posicions, per consolidar-les o per desmuntar-les. Escriure és el pròleg de la opinió. L’opinió és l’exposició agosarada del pensament enriquit.
Enriquit, com? Enriquit en parlar!
Parlem.