15 de juliol del 2026
Fa temps que, en un context relaxat, vaig confessar / presumir davant d’un grup de persones, que jo, quan era professor, en algun curs de batxillerat, vaig mentir (i vaig mantenir la mentida durant un temps) als meus alumnes. Mentir, vull dir, falsejar deliberadament el contingut de la matèria que els explicava… Com seria, per exemple, dir que els romans van construir les piràmides d’Egipte… coses així, però dins de la meva matèria, llengua i literatura.
Constato, temps després, que la meva pràctica poc ortodoxa va alterar l’ànim d’alguna de les persones que m’escoltaven; en concret, d’una amiga, molt bona amiga, que, encara avui, de tant en tant, em retreu incrèdula, afectada, la meva conducta. Un professor no pot enganyar!
I he decidit defensar-me aquí, en un context diferent, en solitari davant de la pantalla, sense bonhomia social, la ment només alterada per aquesta calor infernal humana que ens ocupa.
El meu objectiu no era (seguint l’exemple fals que he iniciat abans) compartir coneixements sobre Egipte, sinó alertar sobre la possibilitat (molt real!) que els relats que rebem habitualment no siguin respectuosos amb la veritat. (I llavors encara no existia internet!). Volia alertar els meus alumnes sobre la seva indefensió davant de les informacions rebudes. Volia que els meus alumnes fossin conscients que no poden anar pel món sense dubtar, sense exercir vigilància sobre els relats rebuts. Volia que se sentissin avergonyits per no haver dubtat del meu relat (que, amb els dies s’anava fent més i més estrambòtic).
I quan, un dia, finalment, la veritat esclatava (o la falsedat esdevenia ja impossible de mantenir), volia que entenguessin dues coses: que ells, intel·ligents, joves, desperts, moderns, no eren immunes a les falsedats ni a les manipulacions; i que, sovint, havien acceptat sense dubtar-ne, afirmacions més capcioses que les meves sense que ningú s’hagués pres la molèstia de corregir falsedats tan evidents com sostingudes… La segona cosa que volia aconseguir era que entenguessin que necessitaven la meva ajuda (o l’ajuda d’algú) per entrar en el món de les veritats i les falsedats. Llavors podria parlar de fal·làcies, llavors podria parlar de la funció social de la literatura.
I llavors, també, podíem començar a estudiar sintaxi, per exemple. (Però això ho deixaré per a un altre text.)
Hagués pogut orientar les meves classes d’una altra manera? És clar; molts altres cursos vaig procedir amb tècniques més ortodoxes… Però les vegades que ho faig fer, va funcionar. Vaig veure clarament que molts dels alumnes havien après la lliçó… I això, us asseguro, no és fàcil. Podria, avui, repetir l’experiència? Em temo que no, i em baso en el que expliquen els meus amics docents en exercici. Per què no? Perquè en docència, el docent és un testimoni, un tutor, no un agent, no un subjecte. I em temo que avui és molt difícil reunir en una classe quaranta noies i nois com els que jo tenia la sort de tenir.
Potser, avui, per remoure’ls, per inquietar-los, hauria de dedicar un temps a explicar-los veritats… (o a ensenyar-los a construir-les). Potser és que ja soc massa vell.