Deien els antics, en arribar a les columnes d’Hèrcules: “Més enllà hi ha monstres”.
No tenien raó. No hi havia monstres; hi havia, és cert, un oceà, o dos, o més de dos, que ells encara no havien conegut. L’Atlàntida, terra enfonsada, illa submergida, no existia tal com ells l’havien imaginada, però hi havia altres illes, i altres terres, i la confirmació que el món era esfèric i que anant cap a l’Oest es podia arribar a les mateixes terres que Marco Polo, i altres, havien visitat viatjant cap a l’Est.
No hi havia monstres, encara.
Els primers mapes dels oceans atlàntic o pacífic duien dibuixos de peixos de mides desproporcionades, o d’animals marins de formes mai vistes. Però no, no eren monstres.
Els monstres els van inventar els pobles europeus del mar del Nord. Els primers monstres no tenien encara ni la força ni el perill ni els poders que tenen ara. Aquells primers monstres, inventats per ments humanes que vivien en terres fredes i en paisatges foscos, duien ja en ells l’essència dels monstres futurs, del que coneixem ara, però eren, encara, uns monstres ingenus, que no feien més mal perquè no el podien imaginar. I no estic dient que no van fer mal, perquè tothom sap, o ho ignora, que en van fer molt. Estic dient que aquelles primeres bèsties, i les persones que les dirigien, encara no havien intuït el mal que podien arribar a fer. He dit el mal; també podria haver dit el bé, perquè aquells monstres primers es basaven, com alguns dels presents, en la doble columna. Fer comptes és com fer un edifici: la gràcia la donen les columnes. A diferència dels edificis, les columnes comptables han d’aixecar-se sempre en parelles, de dos en dos. Per això no importa si parlem de fer el mal o de fer el bé, perquè cada categoria va en la seva columna, i no es barregen, però es compensen: per poder fer el mal, cal també fer el bé (no en la mateixa columna, sinó en una altra).
Ai, si els grecs, o els romans, o els fenicis haguessin pogut imaginar uns monstres com els que la ment humana va imaginar (i va crear) segles més tard! I fins i tot aquells primers monstres, que duien noms encara propis de novel·les d’aventures i de romàntiques empreses, com la Companyia de les Índies Orientals, o Companyia de les Índies Occidentals, eren com monstres amansits, que feien més mal del que els calia, però només per imprudència, o per por, o per manca de destresa. Monstres subjectes amb cadenes gruixudes que feien, per trencar les cadenes, més destrosses que les que haguessin fet si haguessin pogut créixer sense elles.
O no.
Va ser la llei francesa de Napoleó que va deslliurar el monstre novell de cadenes, de ingenuïtat, de prudència, i d’humanitat. Napoleó, el nostre César, l’Alexandre Magne de la nostra fecunda i moderna Europa, el general vençut i envejat, l’estadista que enamorava tots els seus enemics, no hauria de figurar en els nostres records per les batalles guanyades ni les perdudes, ni tampoc per la seva magna descoberta de l’antiga civilització egípcia, amb les seves mòmies i els seus llibres de la Mort, i les seves joies en or, i els seus jeroglífics… Napoleó, la llei de Napoleó va ser, ara sí, la creadora del monstre.
El monstre té un nom. A diferència dels monstres que habitaven els oceans desconeguts, el monstre té un nom: es diu societat. Societat Anònima.
Des d’aquella nit meravellosa en què un dels primers herois, protagonista d’una de les primeres aventures que han posat els fonaments de la nostra cultura, ningú no havia batejat amb tant encert, amb tanta poesia, amb tanta gràcia: Quin és el teu nom, preguntava aquell monstre que vivia amb el seu ramat en una cova. Li ho preguntava al nostre heroi, a qui havia fet presoner; li ho preguntava per poder matar-lo, perquè no es pot matar (llavors no es podia) a qui no té nom. L’heroi, tots sabem ara qui era, va respondre: El meu nom és ningú. I havent dit això, va punxar destrament l’únic ull d’aquell monstre barroer, que, des de llavors proclama: Ningú m’ha atacat, ningú m’ha deixat cec!
El nom del nostre monstre, que viu entre nosaltres, a qui servim i alimentem, es diu Societat Anònima: la societat sense nom.