6 de febrer del 2026
De vegades, potser sovint, els meus textos són més difícils d’entendre del que caldria. Els podria fer més senzills: segur. I llavors?
No vull fer-los més senzills.
I quin sentit té? Què hi guanyo? Què hi perdo? En principi, si escric és per ser llegit. Si argumento, és per convèncer. Si parlo és per ser escoltat; si provoco, per ser provocat com a resposta.
No seria més efectiu no renunciar als lectors que no m’entenen per la dificultat afegida?
No seria més efectiu no reclamar del lector un esforç de comprensió que el pot allunyar del text?
Diguem-ho, ara sí, ben clar: no m’interessa la gent que, podent fer un esforç, no el fa, i deixa d’entendre un text que ja ha començat a llegir.
No m’interessa la gent que, davant d’una complexitat (no gaire gran, no exagerem), no hi arriba. No m’interessa com a lectora, vull dir: potser m’interessarà com a persona, i segurament en la seva companyia, si me l’ofereix, gaudiré de les múltiples raons de companyonia que ens fan, als sers humans, estar a gust els uns amb els altres. No he trobat encara ningú que, per una o altra raó, no m’interessés com a persona. He trobat molta, molta gent que, com a lectors, no m’interessen. Ni jo a ells, és clar.
Valoro, en el lector, dues coses (com a mínim): la voluntat d’entendre el que he escrit, el raonament interior que vull provocar, que demano, l’elaboració pròpia, com a idea pròpia, de la idea que jo he lluitat per incloure en el meu text. I, segon, l’esforç per arribar-hi. El primer, la voluntat, està bé. Perfecte. El segon, l’esforç, està bé, perfecte.
Els dos elements conjuntats ens fan més savis, l’un; més amics, l’altre. Puc compartir una idea amb un llibre, fins i tot amb una màquina més o menys ensinistrada. Només puc compartir l’exercici de l’esforç amb un company. Amb un amic.
No necessitem llegir per viure; ni compartir idees, ni discutir-les. No necessitem llibres ni textos. No necessitem muntanyes per pujar-hi, ni pics per escalar-los, ni camins per fer-los. En podem prescindir.
Però llegir, compartir idees, discutir-les, pujar esforçadament a dalt de tot d’un cim només per enfilar després el camí de baixada, ens fan ser d’una manera que, sense, no seríem.
De fet, seríem com la gran majoria d’homes i dones que omplim aquest planeta. Potser seríem més feliços i tot.
Però jo prefereixo ser una altra cosa, si puc. En companyia.