Fa uns dies, a Mataró, en una terrassa prop del Parc Central, ens va atendre un noi, jovenet. Potser no tenia els 16 anys necessaris per treballar. Era un noi seriós, tímid, formal… I xinès. Algú va dir, «tots els bars són xinesos, ara».
Jo mirava el noi i em veia a mi mateix, servint taules en una terrassa, al centre de Lleida, fa molts anys, molts. Jo llavors no era xinès, però sí xarnego, i crec que ja tenia l’edat de treballar, però no tenia contracte.: Sense_papers.
Va sortir una senyora, segurament la mare del noi. Jo era com si hagués sortit la meva mare, que ja va morir, però quan jo era un jove xarnego-treballador-sense-contracte-ni-falta-que-fa la meva mare tenia l’edat indefinida que tenia aquella senyora que va sortir i ens va somriure en xinès.
Algú va dir: «Hi ha tants xinesos perquè a ells l’Ajuntament no els cobra cap impost».
“Ah, si?”, vaig preguntar. (Ho hauria preguntat en xinès, però no en sé), però algú va respondre, com si no hagués entès la meva pregunta: “Ho he sentit a dir… Tothom ho diu. Perquè, si no, ¿com és que hi ha tants xinesos?”
“Malparits!”, vaig somriure jo en silenci, pensant sense parlar, mentint sense dir res (de fet, mentia perquè no deia res).
“Malparits”, només pensat, no dit, per no trencar el bon rotllo d’aquella tarda a Mataró, perquè havia passa’t unes hores agradables amb aquella gent i perquè aquella persona que havia parlat em queia bé (ara ja no tant, de fet jo tampoc no em caic gaire bé a mi mateix), i perquè tampoc no em sobren tants amics com per dir-los que són uns malparits només perquè diuen el que molta gent pensa (de fet, aquella gent va dir: “Jo ho dic, però molta gent ho pensa.”)
I perquè tinc molta por de quedar-me sol i vell i sense amics, tot i que alguns (potser només alguns) dels meus amics són uns veritables malparits.
Avui estic sol, a Pont de Suert, a cinquanta passes comptades de l’habitació que el meu pare (que no era xinès) i la meva mare tenien rellogada en una vella casa, on jo vaig néixer. Aquella casa ja no hi és, tot i que al seu voltant resten dretes cases molt més velles. Jo soc com aquella casa que ja no hi és.
Faig un cafè amb gel a la terrassa d’un hotel on els meus pares no haguessin pogut pagar ni un llit, ni un dinar. De fet, ni un cafè.
En el bar Pepito, que és just a tocar, hi ha tres vells en una taula al meu costat. Diuen “é” i “veniva” i “Xaume”. Tenen mala llet, són vells, i un d’ells acaba de parlar amb el seu fill de Lleida que li ha dit que no “puxaran” demà, que potser d’aquí uns dies. Parlen entre ells, secament, com qui discuteix, com qui fa seixanta anys que sent la mateixa veu agra. Parlen entre ells, perquè els turistes els considerem, potser, part de l’atrezzo de plaça Mercadal d’un poble i fem com qui no els veu.
Demà és festa major a Pont. Arriba una noia, vestida de treballadora, amb franges reflectants als camals dels pantalons. Els saluda, els diu, “Buenos dias, cariño!” Els diu: “Que tal, como va!”. Es cubana, o de Costa Rica, o no sé d’on. Ningú no els havia saludat abans, ni ells responen a la noia, potser només admeten en silenci que l’han vista. Ella entra al bar. Sentim que diu, alegre: “Pepe, cariño, lo de siempre”. Com qui canta. El vell que no tindrà el fill a casa el dia de la festa major, quan la noia ja no els sent, es queixa, agre: “Molt carinyo, sí, però no ho dirà pas en català, no! Això sí que no!”
Pobres malparits, penso.
Penso en aquell noi xinès, que ens va respondre en un català maldestre. I em sento ell.
Penso en sa mare, i és com si veiés la meva.
Penso en aquells vells, i també m’hi veig, quatre fills de puta, malparits, i jo cinc, compartint la mateixa taula, la mateixa vellesa, el mateix malson agre i constant de qui sap que no l’estimen…
Perquè qui ens podria estimar, o bé és xinès, o bé té por i enveja dels xinesos.
Perquè els nostres amics no dirien mai “chino”, que és un barbarisme, i en això son molt primmirats, però no saben dir “xinès” si no és per ofendre. O per doldre‘ns, o per difamar i malparlar conjuntament dels xinesos i del govern.
I si ens diuen “cariño” tampoc no en fem cas, perquè sabem que el nostre país, la nostra llengua, la nostra terra, el nostre alè, el nostre esperit, la nostra pàtria, la història, les arrels, tot, tot, està en perill, si ens deixem dir “cariño” per una noia que li diu “cariño” per telèfon al seu fill. Tot no: la nostra humanitat, no, que ja l’hem malmesa. Malparits, tots, i jo també.