29 de setembre del 2026
Estic a casa meva, a la cuina, dret davant la porta oberta del jardí. Entra una fresqueta agradable, que feia mesos que no m’arribava. Plou. És la primera pluja de la tardor. Ahir va ploure, però poqueta estona, amb poquetes ganes. Un xàfec curtet, de gotes gruixudes, que va caure mentre jo tornava, en cotxe, cap a casa: havia anat a veure el mar. Quan vaig arribar a casa, el cel no era un cel de pluja, el camí de sorra tenia tota la pols intacta, només la xafogor servava record de l’aigua caiguda, vista i no vista.
Ara plou, de veritat. Amb l’olor de la terra mullada quan encara no acaba de desfer-se de la pols. La temperatura ha baixat, i l’aire és més fred que l’alè que deixen anar les parets de casa cap al pati, com si de les parets es desprengués més humitat, més aigua, que de la pluja de tardor que les bateja ara. Perquè les parets han perdut el nom (i la humitat) de l’estiu que les vestia i ara necessiten un nom nou. (I no és la paret que ha canviat, sinó tot allò que l’envolta).
Dret, mirant, sentint, pensant, em sento part de la paret, de tot allò que l’envolta. I no és veritat, perquè de la pluja no en percebo l’aigua ni la caiguda de l’aigua, sinó l’efecte a distància. Orgullós, satisfet d’haver-me conegut, em delecto en saber que conec millor l’aigua i la humitat i la frescor, millor que la paret ho coneix, millor que l’herba ho coneix, millor que la pols que s’integra en el terra i deixa de ser pols.
Ara dinaré uns tomàquets amanits, amb unes olives farcides i unes anxoves. Olives farcides d’anxova curada, anxoves tractades amb oli d’oliva, i sal, i unes herbes finíssimes que he deixat anar sobre el plat com si hi plogués verd.
L’olivera no reconeixeria ni l’oli ni el fruit que jo en menjo. La mar no reconeixeria l’anxova tal com la tinc en el plat. La terra no reconeixeria la matèria amb què algú va preparar el plat que fa un moment era al meu armari. Quina vinya verda vora el mar podria imaginar el vi rogenc que ara es desvetlla potent en els meus llavis…?
Em sento en ple contacte amb la natura. He posat música. Vaig vestit, el sostre em protegeix, el terra i les soles de les espardenyes i els mitjons em protegeixen, em separen… Els mitjons, entre la pell i l’espardenya, la goma de la sola entre l’espardenya i el terra, el terra entre… entre jo i el terra. La música, entre jo i el so excels de la pluja…
Ahir vaig anar a veure una sarsuela, al teatre. Avui una amiga m’ha enviat l’enllaç a la mateixa sarsuela en veu de Montserrat Caballé. Què prefereixo?
Una persona (de fet, tota una colla de persones) cantant prop meu, cantant per a mi, en el mateix lloc, en el mateix moment… O una veu màgica, però tecnològica, que escolto des d’un aparell? Una està bé, més o menys bé. L’altra és excel·lent, magnífica, tot i la fredor de la distància. En una, érem prop de mil persones, i seiem a la vora d’amics, en l’altra, només hi era jo, i una taula, i un sofà.
Encara no plovia.
Soc sensacions, em sento una màquina que reprodueix sensacions. Em sé viu, i tinc autoconsciència, però el cervell, també viu, no en té.
Especialment, soc trivial. No vull ser res més, perquè ja soc tot el que vull ser (el que puc ser). Soc etern: ho soc ara.
I, de tant en tant, com la pluja, deixo anar algun cant, alguna lletra, alguna idea. Que, com la pluja, es desfà tot seguit, si algú l’escolta. I si ningú no l’escolta, també.