1 de setembre del 2026
Hi ha coses que no serveixen per a res. Moltes, inclosa probablement bona part de l’espècie humana, que ara ja quasi no compleix com aliment de les lleones ni dels cocodrils.
Hi ha un llibret, preciós, de l’Abraham Flexner, creador de l’IAS, The usefulness of Useless Knowledge, dedicat a explicar el com, i el per què de la utilitat de les coses inútils. Com l’estoig dels anells de casament, els botons de puny de les jaquetes, les matemàtiques, i altres coses similars.
Se n’ha parlat molt, des de diferents perspectives i a través de mitjans diversos. Jo mateix vull escriure una pàgina sobre el tema, aquesta que esteu llegint.
Cal que l’escrigui, la pàgina? No. És evident que no. Qualsevol lector interessat farà millor si llegeix el text del Flexner. Aquesta pàgina meva no escrita seria inútil. I llavors, tornem-hi: si és inútil, per a què la vull escriure?
A banda de la lliçó de Mr Flexner, dues respostes. La primera és òbvia: l’estoig de l’anell de promesa serveix per destacar o anunciar o fingir el valor de l’anell. Com diria Mr McLuhan, el missatge (l’anell) és substituït pel medi (l’estoig). El medi no és trivial: es converteix en el veritable contingut de la informació. Un mateix text escrit a tinta en un pergamí i en un paper rebregat penjat a la nevera, no diu el mateix. L’autor de la nota ha triat les paraules, però, especialment, ha triat el medi. Fins i tot, sovint, amb el medi n’hi ha prou, no cal llegir les paraules, no cal que hagin estat escrites.
La segona no és tan òbvia, em penso. Aviam: quants de vosaltres, lectors, esteu llegint això? I quants de vosaltres heu abandonat aquesta pàgina per anar a llegir el llibre del Flexner, que parla, molt millor, del mateix tema? Heu triat entre una pàgina i un llibre. (I no heu fet la tria més raonable ni més intel·ligent). Com qui tria entre una novel·la i la pel·lícula que n’han fet. Com qui tria entre sentir una cançó i veure’n el clip. Com qui tria entre un email i un whatsapp, o entre una visita a domicili i una trucada telefònica. Jo no em casaria amb una noia que acceptés una sol·licitud de matrimoni feta per whatsapp.
El medi, diu aquesta segona resposta, és important per triar el destinatari del missatge. Si voleu oients superficials, podeu fer un vídeo. Per a lectors **********, podeu fer una pàgina en un bloc. Per a lectors exigents i que no es conformin amb una lectura ràpida… haureu de fer un llibre. Un senyor que només fa vídeos, vol oients sensibles a la imatge, a la música, als colors, a la bellesa… El contingut del missatge passa millor de la visió a la memòria que de la mirada lectora al coneixement. És difícil raonar o discutir o posar en dubte el contingut d’un vídeo o d’un còmic, o d’una cançó de música excel·lent. Les valquíries de Wagner són molt més efectives que “La meva lluita”. Un eslògan pesa més que un argument. Convèncer és més ràpid, més fàcil, que comunicar.
Un resum d’una novel·la no és una novel·la.
Un passeig no és una excursió, i una excursió no és un viatge.
Una imatge no val més que una paraula, ni una ni mil. (Si no ho creieu, feu un dibuix que digui “una imatge val més que mil paraules”).
Com deia Maragall: “No vulgueu pujar a l’Everest en ascensor”. Una rosa que no és, no és una rosa no és una rosa.